Les dones i els treballs

Per analitzar la relació entre les dones i el treball convé començar per diferenciar els conceptes de “treball” i “activitat”. Si el treball és qualsevol acció que els éssers humans fem per a satisfer les nostres necessitats ,en economia del treball pagat se’n diu “activitat”.

La taxa d activitat és el percentatge de la població major de 16 anys que treballa o busca feina pagada. Segons dades del’ EPA del 4rt trimestre de 2020 a Catalunya aquesta taxa total era del 61%, desglossada per sexes era per les dones del 56,9 % i pels homes del 65,67%.  Per les mateixes dates l’atur total va ser de13’87% de la població activa; desglossada per sexes el 14,97% de les dones i el 12,85% dels homes de la població activa no tenien feina i en cercaven.

Veiem doncs que les dones estem menys presents en el món laboral i tenim una taxa d’atur més elevada i també una diferència en la remuneració del treball, la bretxa salarial entre homes i dones és avui a Catalunya de 23%

Dins el món laboral les dones som majoria en treballs i serveis essencials, a Catalunya les dones representem el 51.9 % de qui treballa en medicina, en infermeria som el 84% i el mateix percentatge entre el personal que treballa a centres residencials de majors. Som majoritàries també en serveis de la llar i cura de menors i majors , amb unes condicions laborals diferents de la resta de treballadores i treballadors, també a hostaleria, neteja i assistència domiciliària.

Molts d’ aquests treballs tenen unes condicions precàries o estan subjectes a temporalitat i estacionalitat. Tot s’han vist afectats per la crisi sanitària, els directament relacionats amb el món sanitari i assistencial amb una sobrecàrrega de feina i enduriment de condicions de treball; altres directament afectats per estats d’alarma i confinaments, ERTOS i acomiadaments. Durant l’estat d’ alarma les escoles van estar tancades i les criatures a casa. Entre el primer i segon trimestre de 2020 la taxa d’activitat de les dones va caure a tot l’Estat de 53.03% a 50’05%.

Tema apart és el treball no pagat i el treball informal. El treball no pagat no es considera activitat i no figura a les estadístiques oficials ni es té en compte per càlculs macroeconòmics. Les dones que no són al mercat laboral ni estudiant , fins i tot moltes jubilades, estan dedicades a això que avui es diu “treballs de cura”, romantitzant amb aquest nom l’ explotació domèstica, que és a la base de tot el sistema econòmic, i permet que cada matí la producció es posi en marxa amb la gent sortint de casa seva, en condicions per anar a treballar mentre que algunes tenen cura de qui. per edat o malaltia, resta fora de l’ engranatge productiu. Mentrestant hi ha mares soles, sovint víctimes de violència, que veuen com l’administració els pren la custòdia de filles i fills per no disposar d’ un habitatge en condicions o per la seva situació de pobresa. Aquesta custòdia l’ exerceixen després fundacions privades sense ànim de lucre que ingressen cada més quantitats superiors a 4000 euros per menor tutelat.

El treball domèstic esdevé també amb freqüència treball informal, sense contracte ni beneficis socials; en aquests treballs informals es troben moltes dones migrades que, en una paradoxa del sistema, han d’ abandonar les seves cases i famílies per a tenir cura de les cases i famílies d’ altres.

Davant aquesta situació de les dones respecte al treball sorprèn sentir veus que, des de llocs de poder a l’administració, defensen la regularització del que anomenen “Treball sexual,” confonent el que seria treballar amb el cos amb “treballar” amb l’ interior del cos, i amb l’argumentació que és una sortida “laboral” adient per a dones en situació precària, obviant l’obligació de les administracions públiques de garantir el dret de les dones a viure lliures d’ explotació laboral, sexual o reproductiva i confonent el suport que mereixen les dones en situació de prostitució amb la defensa de la prostitució i el seu correlat, el proxenetisme.

Algunes veus, invocant curiosament el feminisme, s’ han alçat amb argumentacions semblants en defensa de l’explotació reproductiva, sobre la que, fins i tot, alguna conselleria ofereix informació a les seves pàgines oficials i que, de fet, és legal a Espanya gràcies a l’ aprovació l’any 2010 d’ una instrucció notarial que permet inscriure en el registre civil als menors procedents d’ aquesta explotació sempre que es produeixi a països on estigui legalitzada. Un bon exemple de l’economia extractiva practicada directament sobre i a dins del cos de les dones i els menors.  Recentment hem sabut d’ un organisme anomenat “The Hague Conference On Private International law”, que porta 5 anys treballant per legalitzar el negoci de l’ explotació reproductiva amb representants de 24 països, entre ells Espanya, representada per Cristina González Beilfuss, anomenada pel Ministeri d’Exteriors. Aquest organisme es refereix a l’explotació reproductiva així “ it’s now well known that surrogacy is a global business”. La legitimitat d’aquest negoci requereix introduir en la cultura la separació entre maternitat i filiació i dones i maternitat. Pensem en la utilitat per aquest propòsit de conceptes com “Persones gestants”.

De les dones, i encara que no sempre es digui, es pressuposa que, quan no tenim altre recurs, sempre tenim el nostre cos per llogar, vendre o ser comercialitzat a mans de tercers. Si hi ha menys dones que homes vivint al carrer, i la vida de qui viu al carrer, i més si és una dona, és duríssima, és probablement per l’ existència d’ aquest últim “recurs”.

Res del que hem explicat està insert dins la nostra biologia ni forma part de cap identitat; és el resultat de l’opressió estructural sexista, construïda socialment sobre la diferencia sexual que, partint de la capacitat general de les dones per ser mares, ens situa en un lloc subaltern de múltiples utilitats, algunes, les econòmiques, ja descrites, altres sòcio-polítiques, com la de ser bocs expiatoris de les frustracions sistèmiques, instruments de control social i últimament nínxol de negocis basats en la utilització dels nostres cossos, i dels de tothom, com a recursos naturals sense nom ni drets, per a desenvolupaments capitalistes emergents.

Invisibilitzar la causa material d’aquesta opressió, el nostre sexe, i naturalitzar l’opressió sexista implicaria deixar-nos a les dones sense nom ni paraules per a nomenar las causes de l’opressió i els objectius de la lluita. Sense nom ni paraules escriure articles com aquest no seria possible.

M. Xosé G. Fontela
Associació de Dones Feministes La Frontissa