Aigua en cistella

El propi fet de les dues setmanes de “barrina” abans d‘anar a votar em semblen una tortura. No tenen cap mena de sentit. Sense anar gaire lluny en el temps, ja es va veure com d ‘absurds eren els aplaudiments de la gent -des de balcons i terrasses- als sanitaris, a l ‘inici de la COVID. Una forma com un altre de fer el passerell... Un “teatre” ridícul idèntic al que fa la claca de “palmeros” de cada candidat en acabar una campanya.

És èticament correcte validar resultats, amb gairebé la meitat de la gent que no ha anat a votar? Ho és que una tal Elisenda Paluzie i la “seva” ANC s’hagi erigit -perquè sí- en suposada portantveu d’un imaginari 52% de catalans favorables a “cardar el camp” de la “Ñ”, emprant el seu mateix vocabulari?

Esgotant-se els dies hàbils i les negociacions entre partits per a constituir un govern català, faré servir una dita ianqui. Tinc dret a pensar que qui ha guanyat realment ha estat “the silent majority”.Un concepte sociològic que abasta la por, el passotisme, l‘atipament de veure polítics que sovint certifiquen no saber on tenen la mà dreta. Al llarg de la pandèmia, tenim exemples per a triar i remenar. Prou sé que la situació és endimoniada i fantasmagòrica. Que la gent no s‘expressi, però, no vol pas dir que no té criteri. Setmanalment, en algunes de les nostres ciutats, diferents col·lectius -com un que s‘anomena “iaioflautes”- surt al carrer. Ho fan per protestar contra les retallades socials i les retributives en les pensions. Molta gent que no hi va pensa ben bé igual que ells, validant el què fan.

En èpoques històriques passades, aquest argument de no ésser-hi venia motivat sovint per la forta repressió política. Aquella que duia personatges menyspreables a articular expressions com la del “la calle es mía”. Àdhuc amb una repel·lent “llei de premsa” on la censura campava a tort i a dret. Allò atemoria moltes persones que es quedaven “at home” per a no rebre patacades. O bé engarjolava periodistes que es veien amb cor de denunciar abusos i injustícies. On hem arribat?

La fiscalia i la pròpia ministra de defensa treuen ferro al cas dels militars retirats -o potser no tant, si pensem en oficials instructors de cadets, a l’acadèmia militar- que exalcen criteris ultradretans, feixistes i passat de moda.

La coherència en l‘anàlisi passa per no perdre llençols a cada bugada. El senyoratge i coratge de reconèixer que hi ha massa gent desencisada ha de capgirar el cervell de tants “xerrameques” de mercadal. Que s‘apliquin l‘adagi del“ res, non verba!“

Mentrestant, cap de les empreses que van endur-se la seu social de Catalunya no retorna. D’ací que els impostos que es recaptaven ací engreixin altres àmbits. El deute creix a tot drap. Tenen la santa barra de voler-ho justificar tot per l’aparició de la COVID... L‘exemple del desgavell pressupostari de la CCMA arriba a cotes d‘infart.

No tenim “dipòsits” per a recollir “l‘aigua” -vull dir les oportunitats- com cal. Impera la llei del malbaratament i la disbauxa. No és flor d‘un dia. El costum ve establert des de temps immemorial. Paral·lelament, m‘esglaia assistir a l’esclat brutal de la ultradreta. En proporcions i seguint la via de l’antic Front Nacional francès o dels neonazis a Deuschtland. Arrufo el nas davant la nul·la entesa de bona part dels partits en combatre opcions d’un viatge nostàlgic i retrògrad al passat. No s’hi val a perdre drets adquirits que ens han costat tant de temps i esforç en assolir.

El temps és or. Se’ns esfulla implacablement. Raó de més per a activar -sense cap dilació- la “parabòlica” d’una cura extrema en fer coses útils. En emplenar tots i cadascun dels minuts bastint un cel nou i una terra nova. No demano pas de trobar la lluna en un cove. Tot el demés sí que és realment inútil.

De passada, ja que he triat el títol i el símil de l’aigua, si us plau que facin anar la mànega per a esbaldir els reductes militars ancorats en un passat històric recent per a oblidar. Més clar, l’aigua! Que no ens enredin fent malabarismes per a tapar vergonyes i culpabilitats! Que no tingui lloc la dita del “amor de senyor, aigua en cistella”!