El altres indults

Molts ciutadans catalans estem actualment dedicant una part dels nostres esforços a aconseguir que l’indult sigui una forma d’evitar o esmorteir les penes que, a dreta llei, sembla que s’haurien d’aplicar a determinades persones (des d’un raper a la presidenta d’un Parlament) en base a interpretacions més o menys discutibles que es fan, des de la judicatura, de determinats preceptes legals. Perquè, pel que sembla, les frases concretes impreses en una llei publicada en un BOE tenen més valor que el que dicta la lògica. O aquelles coses que, lamentablement, la llei no especifica clarament, donant per sentat -vull pensar- que l’executor d’aquella llei, el jutge, en farà una interpretació lògica, sense amagar-se darrera del significat més o menys forçat d’un determinat mot o paràgraf.

Dos fets puntuals, succeïts aquests dies, semblarien treure’m la raó.

El primer és la sortida de presó del comissari Villarejo, tingut com inevitable pel jutge corresponent en base a una llei que diu que un ciutadà no pot estar en situació de presó preventiva més de 4 anys. Una llei que semblaria absolutament raonable -tot i que es podria apel·lar, com s’ha fet en alguns casos, a allò tan eteri i interpretable que es coneix com “alarma social”- si a la vegada suposés pel responsable d’aquesta dilació en el temps, alguna mena de sanció. Perquè, vist el que acabem de veure, no puc sinó recordar aquella dita catalana que afirma que “qui dies passa, anys empeny” i aplicar-la als acusats poderosos, amb capacitat d’embolicar la troca de manera considerable, fins desbordar les capacitats d’investigació i treball dels encarregats de buscar proves i dictar sentències. Una situació que a molts ens fa pujar la mosca al nas i preguntar-nos si els esforços que la justícia dedica a contra argumentar la petició d’indult per alguns ciutadans, no es podrien emprar millor en accelerar i tancar una causa que ja es veu que treballa per dilatar la seva instrucció i arribar on acaba d’arribar Villarejo. Sobretot quan el personatge afectat canvia la dura presó per la simple retirada de passaport. Com si poder viatjar a l’estranger fos tan imprescindible com respirar.

El segon fet és la reincidència del rei emèrit en les regularitzacions amb hisenda. Un fet que, si ho pensem una mica, suposa la repetició d’un frau fiscal d’ocultació de capitals a declarar. Però que, pel que sembla, no contempla una actuació extra de la justícia a la vista de la reincidència. Just al contrari del que sembla que pateixen tant el president Torra com la mesa del Parlament de Catalunya, pels que haver desobeït per segona vegada els manaments de la justícia, és considerat agreujant i genera un cert acarnissament. També aquí, em ve al cap una dita, en aquest cas castellana, que resa que “no hay dos sin tres”. Però em costa d’imaginar als abnegats inspectors fiscals rebuscant, per tot el món màgic dels paradisos fiscals, proves d’altres malifetes d’un rei que, si paga quatre milions d’impostos sense que ningú li demani i per poder venir a Espanya a una regata, deu ser perquè en te alguns centenars amagats sota del coixí o a casa d’algun dels seus generosos amics que li deixen els diners per pagar a hisenda. I tot plegat, amanit amb un allau de vacunacions de pagament que, tot i no ser delicte, no deixen de ser un detall de mal gust en uns moments de crisi especialment greu en tots els aspectes.

Però el problema, insisteixo, està en la resposta que l’estat dóna a situacions com aquesta i que recorden vagament una amnistia. Perquè, si amb el rellotge de sorra dels quatre anys que corria en el cas Villarejo, les coses han anat a aquesta velocitat, com aniran ara que aquesta pressió ja és cosa del passat? De la mateixa manera, si el rei emèrit, després de la primera regularització “voluntària” impulsada per Corinna, ha passat uns mesos tranquil i ara en fa una altra sense que Hisenda hagi ni tant sols posat en marxa una investigació a nivell internacional per saber, com a mínim, l’abast de la malifeta, que li impedeix fer-ne (o no) tres o quatre més des de la més absoluta impunitat?

Si això no és un indult camuflat -ho diré en castellà per que m’entenguin a Madrid- “que baje Dios y lo vea”, ja que els jutges, humans com son, no ho veuen.