De la via àmplia a la via dolorosa per la via ràpida

Sembla una broma de la història o un d’aquells misteris dels números, les dates i les lleis que van fer que aquets divendres concret, el dels dolors, fos el darrer dia per iniciar el procés d’investidura per escollir President de la Generalitat. El 132è de la historia del país. Aquest dia el diputat Pere Aragonès va deixar la via àmplia que tant havia reclamant inútilment i anunciat a tor i a dret i va entrar en la via dolorosa en veure com els seus socis fins ara de JxCat -i ben segur que en el futur també- no sols s’abstenien en la votació sinó que fins i tot li van mostrar creiem molt poc respecte, no en les formes parlamentàries, sinó en el fons i en el tufillo que desprenia el discurs del seu portaveu Sr. Batet.

Aragonès es presentava però ja tenia clar que no sortiria del Parlament investit sinó que acumularia un fracàs més que hauria de sumar al fracàs que suposa no haver guanyat les eleccions tot i haver pilotat el govern en els darrers temps.

És doncs la seva carrera el paradigma de la frase esmentada tantes vegades i en tants aspectes, de derrota en derrota fins al victòria final.

I dimarts encara acumulava un altre fracàs tampoc va sortir del Parlament i els mossos no van li presentar armes ni els passava revista ni saludava a la bandera. El ritual simbòlic d’honor destinat al president no es va poder fer. No hi ha President.

Veurem.

Quatre derrotes seguides, no guanyar les eleccions, perdre la via àmplia, perdre la primera votació i perdre la segona votació. Deu-n’hi-dó. 

No ho tenia, ni ho té, ni ho tindrà fàcil, però potser tampoc ha jugat les cartes dels acords amb tota l’habilitat necessària. Tancar acords de mínims amb la CUP, que a més li exigeix que d’aquí dos anys presenti la moció de confiança,  i pretendre que JxCat li digui que sí corrents no sembla massa lògic com el   final de la negociació. Si pretenia pressionar els “junters” amb l’acord de moment no li ha sortit bé ja que ara a més JxCat li diu que aquells acords ells no tenen perquè subscriure’ls.

És evident que JxCat està volent cobrar factures, moltes que s’han anat amuntegant amb el pas del temps i que ara surten totes del calaix i es volen cobrar sobretot per la disjuntiva que s’ha volgut que no fos contradictòria entre l’exili i la presó tot que en realitat hi ha un tall profund.

JxCat no va pair òbviament massa bé que en el seu moment no s’investís a Puigdemont encara que fos en la distància i ara fan gruar a Aragonès abans de donar-li el vot positiu que segur que li donaran.

Anar a noves eleccions no els convé a cap dels dos inevitables socis ja que la visualització de la incapacitat manifesta d’entesa segur que els perjudicaria en benefici d’altres forces.

Però també ERC s’ha tancat qualsevol altra possibilitat de pacte que servís per pressionar a JxCat. Signar el cordó sanitàri a l’entorn del PSC no el permet ara amagar amb un acord de legislatura que fes innecessari el paper de JxCat i aquets ho saben prou bé.

Aragonès es deia partidari de la “via àmplia” que mai es va concretar i ara a més d’estar en la via dolorosa, potser que acabi en una via estreta i se suposa que no arribarà a la via morta, però tot és possible i tot és incert encara. Però ja se sap que de la necessitat se’n fa virtut i qui dies passa anys empeny més enllà del que s’havia dit o -no ho sé del cert- s’havia cregut.   

Però escoltar al portaveu de JxCat Albert Batet dient-li al candidat Aragonès a l’entorn de la segona votació que "hi renunciï fins que no hi hagi un acord dels 74 diputats independentistes" és realment sorprenent, i fins i tot conté una certa voluntat d’humiliar i doblegar el candidat com si es vulgues retardar aquesta investidura perquè li quedi clar al possible futur president qui té la paella pel mànec i que la paella la remenarà quan vulgui o quan els seus interessos no s’ajustin al que creu el President i el seu grup.

Aragonès aguanta i torna al Parlament i nova plantofada i a més amb advertiments de que allò que s’ha pactat amb la CUP resulta incòmode i se’n haurà de parlar i molt.

En fi ens trobem doncs en un moment en que la tensió és alta i com es diu es pot tallar amb ganivet i potser és la mostra de com anirà un govern format per aquests dues forces i l’atenta mirada de la CUP que ja deixar dit que el preacord és de mínims i s’hauran d’anar concretant en el dia a dia i d’aquí dos any avaluar-ho.

Hem pogut llegir a tots els experts politòlegs i analistes que hi ha diversos esculls, des del paper de l’entitat privada Consell per la República que vol tenir la decisió estratègica de l’independentisme sense ser un instrument provinent de l’elecció directe fins a la gestió dels fons europeus. Segur que tots aquests i més són els problemes (o reptes) que cal afrontar per poder tenir una investidura i la legislatura. Segur que tots aquets problemes hi són però també és cert que hi ha una enorme desconfiança fruit d‘anys de desencontres i de competència alguns cops deslleials. Tot amb el temps es relativitza i veurem com ho fan per generar noves confiances i que siguin suficients per generar un govern una mica millor del que hem tingut fins avui. No és gaire difícil però tampoc està garantit.

Afrontar el discurs sabent que no acabaria essent escollit ni convenceria a cap més grup que el seu i la CUP no dona per masses alegries. El candidat però com si no anés amb ell segueix reclamant que el votin, i la veritat és que el seu discurs, més enllà de la necessària èpica i els tocs emotius que consubstancialment són inherents en un discurs d’investidura cap novetat. Més enllà d’alguns brindis al feminisme i a l‘ecologisme (potser per atraure a Comuns?) no hi ha masses novetats. I això provenint d’algú que està al governs des de fa 8 anys en diverses posicions és decebedor. Com un discurs d’un candidat que s’estrenés per governar seria passable en el cas d’Aragonès és ben poca cosa, manifestament millorable .

El que va dir l’aspirant sembla un llistat del que ja s’hauria d’haver fet i no s’ha fet, d’allò que hagués volgut fer i no ha fet sense que aclarís perquè no s’ha fet. Un seguit de bones intencions que no són novetat i que fan preguntar perquè no s’ha fet fins ara. Discurs que ben segur que no passarà a la història per innovador i si hi passa serà per no haver aconseguit els vots necessaris per obtenir la investidura.

Aragonès ja ha deixat la via àmplia, -la realitat li ha fet deixar-  aquella voluntat de demostrar que ell i el seu partit podien acollir una certa transversalitat i sembla que no és així.

Però la sorpresa -algú havia parlat d’una possible abstenció del PSC- no va saltar en el darrer moment i per tant el calendari comença a córrer amb el límit de dos mesos.

I encara una altra qüestió inquietant que la provoca el darrer paràgraf del periodista Jordi Mercader al digital el Plural, deia això: La legislación vigente no especifica si un mismo candidato puede someterse a una tercera votación de investidura en un mismo período de elección presidencial; se limita a decir que “si en la segunda votación el candidato o candidata no es elegido, se tramitará una nueva propuesta, según el procedimiento regulado y así sucesivamente”. La expresión “nueva propuesta” es toda una invitación a la polémica de juristas y políticos.

Ostres, bona pregunta. Deixem-ho aquí. Debat d’experts.

Mentre Illa demana la seva oportunitat.

Si la Presidenta Borràs sabia -i segur que ho sabia- que la candidatura del Sr. Aragonès no prosperaria no té ara cap autoritat per negar a Salvador Illa la possibilitat de fracassar també com Aragonès.

Tindrà doncs Illa la seva oportunitat? O a la tercera (si es pot) anirà la vençuda i un debilitat Pere Aragonès obtindrà la investidura.