La ineptitud

Malgrat  que no agradi sentir-ho a la classe política, d'això se'n diu ineptitud.  Puc afegir un enfilall d’improperis sense aturador: desinterès,
inhibició, desídia, menfotisme, desinterès, desvergonyiment, manca d'escrúpols i mandra (entre molts d'altres).

Posats a canviar els mots per adjectius, potser se sentiran més  avergonyits. M’entren ganes d’interpel·lar-los, etzibant un munt de  senyals que entenc se'ls hi escauen com anell al dit: trinxeraires  sense rumb, taral·lirots (privats de serietat), titelles (es deixen  manipular pel primer que passa), sapastres, tòtils i encantats, babaus, baliga-balagues, bledes, beneits, cagabandúrries, llanuts (necis), culs d’olla, cagadubtes, dropos, estaquirots (fan més nosa  que servei), brètols (sense escrúpols), capsigranys (palesen poc  seny), carallots o encantats, fleumàtics, xerraires (com els marxants  de mercadal)… Si amb tot això no reaccionen, ja cal que s'ho facin  mirar. No hi ha dret que ja s'ha activat el rellotge dels dos mesos de marge de maniobra que podrien cloure’s amb nous comicis. 

Se la mamen molt dolça. Abans no inhabilitessin el president Torra,  ja vàrem passar més d'un any en blanc. Entre naps i cols, al llarg de  tota la pandèmia, mai no han deixat de cobrar rendes mensuals ben  sucoses. Pregunto a canvi de què? La ciutadania contempla  estoicament la nul·litat d'uns dirigents que mai no tenen un sol detall  amb el poble. El contrapunt d’allò que es coneix com a productivitat  -a l'empresa privada- passaria per l’acomiadament immediat. El no  assoliment d'objectius comercials té aquestes conseqüències. 

La ciutadania contempla estoicament la nul·litat d'uns dirigents que  mai no tenen un sol detall amb el poble. Mentrestant -dia sí i dia  també- van als platós de TV, estudis radiofònics i capçaleres de  diaris per a garlar sense contenció. Així, aquest darrer cap de  setmana, Elsa Artadi incorpora un nou “element idiomàtic”… en forma d’”estratègia compartida”. Què es pot fer amb invents en forma de nyaps com el “Consell per la república”, l'ANC o el propi Omnium, entitat que preconitza la protecció de la cultura del país? Tothom  entén que qui ha de remenar les cireres és el parlament. Això sí, amb visió de futur immediat. Arrelant les bases d'una bona entesa que ens tregui -d’una vegada per totes- d'aquest atzucac permanent.

René Descartes deia: “no ésser útil a ningú equival a no valdre res”.  Volen fer-me el favor, si us plau, d’aplicar-s’ho ipso facto. Al pas que  anem, sols ja ens en podríem sortir amb més agilitat i èxit. En diem “maldestre” de qui no té cap traça. “Babau” d’aquell que és més curt que les mànigues d’una armilla. “Gamarús” de qui té tota la pinta  d’ésser rude i “pòtol” de qui no treballa. 

A partir d´aquest “menú”, espero/desitjo que se’ls indigesti la lectura  del meu article. Cada dia que passa vaig més ple d'arguments i em  vénen ganes de vomitar més “artilleria”. En prendran nota?