En que quedem?

Sobretot des que Salvador Illa sembla haver acceptat, de més o menys bon grat, entrar en el grup dels “outsiders”, i els cants de sirena de Jessica Albiac sembla que no han trobat cap orella receptiva.

Perquè, des del meu modestíssim punt de vista, sembla clar que ens haurem de quedar amb una de les dues opcions següents:

La primera, que podríem definir com “independentista”, sembla apostar per un govern fort, dels tres partits (ERC, JxCat i CUP) que defensen, en graus diferents i opcions no massa coincidents, una Catalunya independent. Amb una oposició desbocada, formada bàsicament pel PSOE i el PP i dedicada a anorrear tant a Ciutadans com a Podem mentre esperen unes noves eleccions on treure algunes faves més de l’olla. Amb un govern partidari de la via de la confrontació al voltant del concepte d’independència i que basaria bona part de la seva força en les mobilitzacions de la ciutadania, darrerament una mica oblidades al rebost. Amb una estratègia que, naturalment, duria el tarannà cap a la via de la visceralitat que es dispara quan hom recorre als sentiments més que a la lògica. Un govern, sobretot, que fruit d’aquesta crida a la ciutadania, seguiria dotant-se d’estructures externes com el Consell de la República, que, en major o menor harmonia amb el propi govern, seguirien empaitant la llebre del referèndum d’autodeterminació com a suprem objectiu d’aquesta legislatura. Rebutjant que els abarateixin el somni

La segona, que podríem definir com “socialitzant”, sembla apostar per un govern parlamentàriament dèbil, de només dos partits (ERC i CUP) que faran el que puguin, sobretot des del vessant “social”, per sobreviure dia a dia mentre esperen d’algun fet aliè generi temps millors pel nacionalisme dit dialogant. Amb una oposició més diversa que abans, on JxCat sembla voler jugar un paper de embolicador de troca que eviti o dificulti l’acord permanent de les forces espanyolistes majoritàries, intentant minimitzar així l’efecte desgastador d’una oposició monotemàtica i insistent, mentre preserva el seu propi espai electoral a Catalunya per temps millors. Amb un govern partidari de la via de la concertació, especialment en els àmbits socials (atur, habitatge, sanitat..) que treguin ferro a la pulsió independentista ara en estat més o menys latent. Amb un programa d’actuació basat en la proliferació de trobades bilaterals -en taules, comissions, reunions o el que calgui- de comissions estrictament polítiques que segueixin mantenint les mítiques mobilitzacions ciutadanes en l’àmbit del desig i el possibilisme. Una estratègia que, òbviament, buscaria dur el futur polític de la legislatura cap al regne de la racionalitat, recorrent més als arguments mentals de l’economia, la sociologia o l’educació que a la visceralitat del innegable sentiment nacional. Un govern, per tant, que aspiraria a tenir-ho tot ben controlat, prescindint d’estructures externes que el puguin condicionar, ja sigui una mobilització ciutadana, un Consell de la República empoderat o qualsevol altra possibilitat, per poder avançar cap a un nou model d’estat, probablement federal, on l’independència passaria a ser un objectiu futur pel que caldria anar definint i millorant les perspectives. Recuperant l’antic “peix al cove” que ara suposaria exigències diferents, que cal pensar millors i més reals que les de fa uns anys.

I, enmig d’aquest dilema, la ciutadania. Aquells als quals ens diuen que tenim tot el poder, que hem de fer sentir la nostra veu i, si cal, imposar la nostra voluntat. Encara que desprès, a l’hora de la veritat, ens empresonin, sancionin, multin i, per damunt de tot, ens menystinguin. Per això entenc que és més que lícit, recomanable, que ens fem la pregunta del milió. La que feia el meu avi per tancar una discussió.

“En què quedem?”