Sant tornem-hi

Confesso que volia posar com a títol “El dia de la marmota”. Però finalment he renunciat a fer-ho per no contribuir a incrementar aquesta sensació que molts tenim d’estar donant voltes i més voltes a una colla de problemes que, tard o d’hora, caldrà afrontar per entrar en una via de solució. Bona o dolenta, però solució.

La sensació és inevitable. Fins i tot el temps, que cronològicament avança implacable cap a l’estiu, s’entesta -amb l’ajut del llenguatge dels meteoròlegs- en anar regalant-nos baixades de temperatura intempestives. Com si li fes vergonya, por o aneu a saber què, entrar decidit en el temps de la calor que correspondria encetar quan ja hem superat l’equador del mes d’abril.

Però el fotut de tot plegat és que els responsables d’explicar-nos tot això al comú dels mortals o de prendre les decisions per resoldre qualsevol dels problemes, no acaben de posar-se d’acord. I clar, els pessimistes – que n’hi ha- poden reiterar la seva negativitat gràcies a les opinions o informacions dels teòrics experts que, dividits com estan, sempre ofereixen una opció trista a la que acollir-se. Mentre els optimistes -que també n’hi ha- segueixen intentant aixecar-nos la moral amb altres informacions o opinions agafades d’altres experts.

Dos exemples. El primer, l’obligat de la pandèmia. Tot sembla indicar que la vacunació és un procés positiu que ajudarà a resoldre el problema. Malgrat això, sembla haver-hi una clara voluntat de posar aigua al vi, amb la suposada relació entre algunes de les vacunes i alguna que altra seqüela de la seva inoculació. Amb aturades, canvis de destinataris i altres decisions que semblen més encaminades a generar por entre la gent, que a implantar un clima de confiança i serenor. Perquè, si parlem en termes de probabilitat, que ens caigui un test al cap des d’un balcó, sembla més probable que tenir un problema amb alguna d’aquestes vacunes. I malgrat això, no veiem que els responsables de la nostra seguretat ens facin dur casc per anar a buscar el pa, oi? Doncs això. Si els experts -curiosament- coincideixen majoritàriament en els beneficis de la vacuna, com és que els governs no posen tot el seu esforç en que arribi com més ràpid millor, es distribueixi i administri amb igual celeritat, i es fabriqui a tot arreu?

El segon exemple, també obligat, el de la política. És més que evident que Catalunya necessita, com el pa que menja, un govern estable i decidit que afronti tot el desgavell que estem patint. Com ho és que la comunitat de Madrid -agradi o no capital del regne i mirall on ens miren des de tot el món- també el necessita i ja ha entrat en campanya electoral. Com pot ser, doncs, que a casa nostra estiguem donant voltes i més voltes a una negociació que avui hem sabut que ha estat aturada (la negociació, que les declaracions i els papers han seguit esquitxant el panorama) una setmana? Com pot ser que a Madrid, encara estiguin amb si en Toni Cantó pot o no ser candidat del PP venint com ve de Ciutadans, en si es podia o no presentar les candidatures abans d’encetar la campanya electoral, o en si Vox pot incloure o no candidats que han estat condemnats en ferm per un tribunal i per uns incidents sobradament coneguts i ocorreguts ja fa algun any? Que potser la llei no és prou clara en tots aquests aspectes?

D’aquí que parli del Sant Tornem-hi. Però, insisteixo, sense intenció de transmetre pessimisme. Només demano que, qui té capacitat per sortir del cercle viciós, faci el que calgui per trencar-lo. I que en el cas de la pandèmia, no ens perdem en discussions clarament legalistes sobre si l’àmbit de confinament més eficient és la comarca o la vegueria, mentre les vacunes no arriben. Tindria nassos que, sobretot a casa nostra, estrenéssim la vegueria del Penedès imputant-li un problema d’aquesta magnitud quan encara no tenim clar -si més no la ciutadania- ni quina vila és la capital efectiva.

Ja n’hi ha prou de fer com a la pel·lícula del Bill Murray. Anar a l’arbre on dorm el problema, treure’l a la llum un moment i comprovar si fa o no ombra per poder dir que els següents dies plourà o farà sol en els nostres problemes. Per això, a casa nostra, ja tenim el dos de febrer. Per cert, algú recorda a dia d’avui si la Candelera va riure o va plorar?