90 any de la II república

El passat dimecres 14 d’abril es va complir el 90è  aniversari de la proclamació de la República, és un bon moment -com ho pot ser qualsevol altre- per reivindicar la seva obra i el seu esperit.

90 anys ens separen d’aquella data, cal amb la distància per la justa apreciació dels fets i amb l’anàlisi objectiu reclamar i reivindicar ara l’esperit republicà i cívic per la nostra societat actual.

El 12 d’abril de l’any 1931, es celebraven eleccions municipals. La contundent i indiscutible victòria de les candidatures republicanes a les grans ciutats va comportar que el dia 14 d’abril, en diverses ciutats es proclamés la República. A Barcelona primer Companys des de l’ajuntament i després Macià que va proclamar la República Catalana: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. I acabava: Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

De fet aquestes eleccions municipals es van considerar com un plebiscit sobre la monarquia i aquesta va quedar tocada de mort. El Rei sortia d’Espanya i llençava el missatge: “Les eleccions celebrades el diumenge em revelen clarament que no tinc avui l'amor del meu poble. La meva consciència em diu que aquest desviament no serà definitiu, perquè vaig procurar sempre servir a Espanya, posat l'únic afany en l'interès públic fins a en les més crítiques conjuntures. Un rei pot equivocar-se, i sens dubte vaig errar jo alguna vegada; però sé bé que la nostra pàtria es va mostrar en tot temps generosa davant les culpes sense malícia.”

No era una qüestió d’amor sinó de la voluntat política de començar una nova etapa transformadora  Però la República més enllà del canvi del règim que va suposar va ser un projecte de reconvertir la societat espanyola en una societat més justa, més lliure i més igual.

I la República va començar a prendre forma, el Comitè revolucionari format per diverses personalitats dels partits republicans formen el Govern Provisional que fou presidit per Niceto Alcalá-Zamora ..

L’arribada de la República va significar un canvi radical en la perspectiva del país. Una Espanya ancorada en el passat i amb el domini de l’església, i bona part del caciquisme burgés i en la tradició colpista de l’exèrcit.

La República fou un avenc indiscutible plantejant reformes en el camp territorial, en fixar el paper de la religió a la societat, indubtables avenços per la dona i els seus drets que estaven minvats de manera evident per la monarquia borbònica, en el suport i ajuda a la família, a una inconclusa reforma agrària, i en el camp de l’educació els avenços van ser substancials i vans servir perquè després del franquisme l’escola reivindiqués el model i llegat republicà, actualitzat naturalment, de l’escola actual.

En alguns aspectes no es va avançar tant perquè la resistència dels sectors conservadors va ser forta, pertinaç i soscavadora de la legalitat republicana.

Però amb tots els inconvenients i amb tots els errors que es van cometre, l’època republicana va ser l’època en que l’estat espanyol va sortir del seu endèmic retard econòmic, social i cultural.

Es van engrandir les llibertats i els súbdits van esdevenir ciutadans.

La commemoració dels norantè aniversari de la proclamació de la república ha portat una quantitat important d’articles d’opinió, de reivindicació del valors i formes, de memòria necessàriament nostàlgica d’actuacions socials de progrés, de treballs de recuperació històrica d’una època que va congriar enormes esperances però que dissortadament va acabar en una immensa tragèdia com a conseqüència d’un cop d’estat de l’exèrcit beneit per l’església. L’església del moment va construir un doble discurs, un que pretenia demostrar que la República havia estat un desastre en la seva globalitat però especialment en matèria escolar i de valors, aquest desastre era tant sols imputable a la República; i un altre discurs contraposat, un discurs carregat d’èpica en el  que es pretenia blanquejar i justificar com una necessitat que els militars colpistes amb l’ajut de la mateixa església no van tenir una altra opció que aixecar-se perquè Espanya no acabés en l'abisme. El trencament de l’ordre constitucional -curiosament tant invocat actualment per la dreta-l’aixecament il·legal, il·legítim i violent és considerat un “sagrado deber”, la perversió del llenguatge és tant gran com la perversió del sistema polític.

Radicalment fals, i també es rebutjable que la guerra civil és conseqüència del presumpte desgavell de la república, la guerra civil es fruit de l’aixecament dels militars contra l’ordre establert. Ras i curt.

Tota l’opino i informació expressada aquest dies d’aniversari -i sempre amb noves publicacions i estudis- a mesura que vagi reposant deixarà un pòsit important de coneixements i reflexions en les generacions que hauran d’encarrilar el futur del nostre país. Els aniversaris, com aquest que hem celebrat ara, són una bona ocasió per rememorar el passat i extreure’n conseqüències dels fets, però clarament han de servir per pensar en el futur i veure com aquells valors republicans que tant hem exaltat són els elements de la convivència comuna i alhora serveixen de model de relació i de nova governació de la nostra societat, adequant-los òbviament a les necessitat de la societat d’avui i a l‘evolució de la mateixa societat. Ara ja queden comptats protagonistes d’aquell moment sortosament s’han pogut recollir abastament, informació que avui serveix per conèixer amb força realisme el que va passar i fer-ne lectures sense el biaix negatiu que s’ha fet durant masses anys.

No hi ha dubte que malgrat els problemes i desencerts dels governants l’època republicana (com en tots els governs haguts i per haver) fou una època d’enorme progrés social. Només que parléssim de l’educació quin model va ser el referent pe recuperar, als anys setanta, la tradició pedagògica de qualitat i l’escola mixta laica i de component solidària com ja hem dit, o les polítiques de gènere que, tot i que avui ens semblarien mínimes i ridícules, van tenir l’encert d’encetar un debat en aquella societat que anava evolucionant de manera lenta però segura i constant, o les lleis progressistes referents a les condicions del treball i de relacions laborals. No ho vam veure, per tant no sé amb certesa si va ser o “un període de somnis” com deia un president espanyol, però segur que va ser un treball generacional important i que avui el seu llegat, fruit d’aquesta recuperació de la memòria històrica, comença a brillar i a esser senyal i guia dels valors socials.

L’oblit intencionat i cruel de la història que el franquisme va voler imposar i una certa part de la transició va comportar pel homes i dones i per les idees més preclares del republicanisme modern i progressista ha estat, sens dubte, un llast important a l’hora de poder veure amb una certa tranquil·litat els aspectes positius del període republicà que es va veure tancat de cop i volta per l’aixecament militar i segurament també per la pròpia dinàmica interna del règim. Ara ho podem fer, noranta anys més tard i fer-ho no per reproduir mimèticament conceptes i actuacions sinó per des de la distància treure’n exemples i adaptar els bo i millor que va tenir aquell període a les necessitats actuals.

Ni som al 31 ni cal tornar-hi, la història és una línia continua en la que no hi ha marxa enrere per tant des dels valors republicans cal construir de nou una nova república que tingui al davant de tot el benestar de les persones i resoldre les seves necessitats. Aquesta voluntat també hi era el 31, a veure i en un futur que volem proper ho aconseguim.