Himne a la terra

Des de l’any 1970, i iniciada als EUA, en més de 192 països del món el dia 22 d’abril se celebra el Dia de la Terra amb diversos actes festius i de divulgació d’una problemàtica mundial, ja que aquest mateix dia 22 d’abril se celebra també el naixement del moviment ambientalista modern. Ara més que mai el moviment ambientalista truca a les portes de la consciència de la humanitat amb el perill cert, comprovat, de l’escalfament global que amenaça la nostra supervivència com a espècie.

Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987), ha escrit El setembre i la nit (LaBreu), una novel·la que també s’hauria pogut titular Himne a la Terra per com l’argument d’aquesta narració per capítols protagonitzada per la jove Anaïs, és la defensa aferrissada d’una vinya familiar que està amenaçada de ser expropiada per construir-hi un polígon industrial. Anaïs, que es guanya la vida fent de dissenyadora d’etiquetes de vins, ho deixa tot per convertir-se gairebé en solitari en una activista d’aquest moviment ambientalista que ja fa un temps que ha començat a ser porós en les nostres societats davant l’amenaça real d’una economia que destrossa terres, paisatges i persones en ares d’un guany immediat que per a res té en compte els límits dels recursos de la Terra, per allà on passa arrasa com l’exèrcit d’Àtila. Aviat no sabrem on posar els peus, amb tant de ciment, o d’esterilització de la terra cultivable a força d’incendis i inundacions: el canvi climàtic és un fet i no ha estat pas obra de cap dimoni exterior sinó de l’egoisme diabòlic que uns quants, massa, porten a dins.

Com hem arribat fins aquí ens ho hauríem de preguntar no tant de manera individual, tot i que sempre podem ser més curosos amb la natura, sinó col·lectivament. No és només una causa econòmica, tot i que n’és la conseqüència. Es tracta d’un fet més profund: una progressiva cultura materialista ha dessacralitzat fins a tal punt la naturalesa que l’hem convertida en un objecte, en una moneda de canvi, i així nosaltres també ara som moneda de canvi amb la naturalesa, ja que en formem part.

No sempre ha estat així, però, com la jove Anaïs defensa amb els seus arguments i actitud fent memòria del seu avi Pau, que treballava la vinya amb la qual es guanyava la vida, sí, però ho feia amb respecte. Fa uns anys, l’estiu de 2001, Òscar Pujol Riembau (L’Arboç, 1959), indòleg i autor del diccionari Sànscrit-Català i diverses traduccions de textos sànscrits tant en català com en castellà, em va fer a mans un petit llibre: Himno a la Tierra (José J. de Olañeta, Editor). Aquest llibre és un aplec de pregàries i salms per a ús ritual com aquell qui recita un mantra. En la presentació escriu Pujol, i tradueixo: «El lector se sentirà sorprès enfront de la relació, gairebé íntima, que s’estableix entre el poeta i la mare Terra (...) la Terra és la mare de l’espai, el receptacle de les aigües, l’aixopluc dels ramats, la procreadora universal, un dipòsit de bens i riqueses...»

És just la consciència de la Terra com un ésser viu amb potència creadora el que mou la jove Anaïs, encara que a ulls d’uns quants passi per boja, a defensar la vinya amenaçada de convertir-se en el solar d’una nau industrial, imatge de l’amenaça més gran que és l’amenaça a la Terra mateixa. Anaïs, alter ego de Maica Rafecas, ha sentit com els antics cantors dels himnes a la Terra, aquesta olor que amara els sentits en la seva dimensió física i espiritual: «Aquesta olor, oh, Terra, que de tu emana./ L’olor que porten les plantes i les aigües./ L’olor que van compartir els esperits i les nimfes/. Amb aquesta olor fes de mi un perfum/ i que ningú ens desitgi cap mal». Aquest fragment d’himne a la Terra que forma part de les escriptures de l’Atharva Veda, sembla que hagi estat expressament escrit per il·lustrar molts dels commovedors passatges d’El setembre i la nit, de Maica Rafecas, i per ser llegit el dia 22 d’abril, Dia de la Terra.