Al nord comencen a canviar coses, lingüísticament parlant

L'Assemblea Francesa ha aprovat La llei de promoció de les llengües regionals. Aquesta aprovació en segona lectura per una folgada majoria 247 vots a favor i 76 en contra i 19 abstencions representa un avenç important al país veí pel que fa al reconeixement i ensenyament de les llengües. La llei fa que es pugui introduir la immersió lingüística en els territoris que tinguin llengua pròpia i es pugui en el cas del català concretar fins el 50% de l’aprenentatge. La llei permetrà que els idiomes que s’usen en diversos territoris també tinguin la consideració d’idiomes escolars, això permet que llegües com l'occità, el basc, el bretó o el cors tindran el seu paper a l’escola seran reconegudes com llengües d’ensenyament i aprenentatge. També en la retolació i en altres expressions de l’àmbit de l’espai públic De moment això i és, molt per França.

El ponent de la proposta, ha estat impulsada pel diputat bretó Paul Morac (Llibertats i Territoris). Aquest diputat ha argumentat que les llengües “regionals” s’han de considerar un patrimoni comú de l’Estat i per tant un patrimoni col·lectiu. I si fins el moment les llengües eren de transmissió familiar ara ja havia arribat el moment que els poders públics exerceixin el seu patrocini.

Morac ha posat com exemples diverses polítiques lingüístiques i ha fet esment al model lingüístic d’immersió a Catalunya com un model d’èxit i aplicable també a França.

La llei portarà doncs un avenç a la Catalunya Nord ja que serà des de l’escola pública que l’ensenyament del català serà assumit i ajudarà amb concertar a les escoles privades com els projectes Arrels i la Bressola que ja fa anys que malden per la preservació i projecció del català en l’àmbit educatiu.

La Llei és important a França que té des de temps immemorials un sistema altament centralitzat i en que l’ús d’altres llengües que sigui l’oficial no estava contemplat i ara amb aquesta llei trenca o almenys obre una escletxa per poder potenciar la riquesa plurilingüe de l’estat tot i les reticències del ministre d’educació.

Així doncs per primera vegada a França s'aprova una llei sobre llengües regionals, tot i els recels del ministre d'Educació Nacional, Jean-Michel Blanquer i, en general, del govern d'Emmanuel Macron, estaven en contra de la norma. El ministre fa un parell d’anys manifestava al Senat: “Per definició, immersió és unilingüisme, perquè allò que fiquem darrere la noció d’una escola bressol immersiva és el fet que els infants només parlen la llengua regional. Sobre això ja hi hauria molt a discutir, podríem arribar a dir que cognitivament no és tan bona idea, precisament perquè si a l’infant se’l posa en la situació d’ignorar la llengua francesa, des del punt de vista pedagògic cal qüestionar la immersió”.

Ara per mandat de l’Assemblea haurà de gestionar la llei aprovada i fer-ho amb resolució i introduint les modificacions que calguin en l’escola pública, espina dorsal del republicanisme francès.

Però essent una bona notícia -que segur que serà millor amb els temps- ens interessa destacar que un del arguments que s’han fet servir ha estat posar en valor el sistema d’Immersió a Catalunya, sistema que cíclicament rep atacs i que els tribunals també volen qüestionar, retallar i emmotllar a criteris que no tenen res a veure amb la pedagogia per les mateixes raons o similars que manifesta el ministre francès sense massa base ni científica, ni social, ni pedagògica.

Però malgrat les recurrents crítiques, el sistema d’immersió s’ha demostrat raonablement positiu per estendre l’ús del català sense que anés en perjudici de les altres llengües que cal conèixer suficientment en finalitzar l’etapa educativa obligatòria.

La crítica més habitual és que es discrimina el castellà respecte al català, quan la realitat demostra clarament que això no és així. Perquè malgrat estem en millors condicions que temps enrere cal no oblidar-ho, avui, encara, el català no està en igualtat de condicions respecte al castellà. El català és encara la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en les seves interrelacions en l’àmbit de l’oci. No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser pro-actius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració del castellà sinó com una discriminació positiva respecte el català fins arribar a la normalitat que marca un “standard” d’ús de la llengua.

El nou Estatut -recorregut i retallat i potser superat per la realitat, però vigent-  reconeix el deure i el dret d’expressar-se en català. L’administració ha de garantir aquest dret d’ús no només amb la mateixa administració sinó entre l’administració i l’administrat. Garantint els drets i complint els deures no es pot oblidar que segons els càlculs dels experts a Catalunya avui es parlen prop de 200 llengües , per tant la realitat és molt diferent de la de fas només 20 anys. Cal que el futur esdevingui un futur plurilingüe però amb una llengua de base, de cohesió social, d’identificació cultural i aquesta a Catalunya cal que sigui sens dubte el català i aquesta és també una obligació de l’administració.

I això avui és difícil de complir i per tant cal un compromís personal. Una llengua només es manté si hi ha voluntat dels seus usuaris de que sigui una llengua viva, dinàmica i de relació interpersonal. Evitar tant com es pugui discriminacions per qüestió de llengua i sempre tenir una actitud positiva respecte al català. Evitar falsos paternalisme i la recurrent i suposada “bona educació” per canviar de llengua en primera instància.

El model d’immersió lingüístic, ha donat resultats positius, avalat políticament, socialment i pedagògicament. Han estat notables i constatables els avenços, potser no fins a on voldríem, però les escoles han jugat un paper primordial en la normalització. També és veritat que en aquest moments fruit de les onades immigratòries hi ha un gruix important d’adults -lògicament fora dels circuits escolars- que no coneixen ni usen l’idioma i per tant cal posar els recursos perquè això canviï.

Hi ha un acord gairebé unànime de que el català és una llengua de cohesió social, si no fos així no tindria sentit la batalla de la normalització i l’expansió. Element de reconeixement social i també d’inserció en una societat d’acollida. Hem d’estendre la idea de que el català a més de la llengua pròpia d’un territori és (hauria de ser prioritàriament) la llengua de la participació en la vida pública, tenien en compte que encara no és possible viure a l’espai públic en català amb absoluta normalitat.

Cal no abaixar la guàrdia. Veiem com al país veí comencen ara un camí que aquí hem recorregut amb molts paranys i recurrent voluntats d’entorpiment.

França avança en el tema de les llengües i aquí cal seguir maldant per no retrocedir. Sigui com sigui la batalla no ha acabat.