El so del silenci

El d’aquell que sap que té la partida perduda i prefereix no fer llenya de l’arbre caigut.

Què de quin silenci parlo? Doncs del que s’ha escampat entre els mitjans de comunicació, tertulians, opinadors o cridaners, respecte a les eleccions escoceses de la setmana passada.

Certament, no és un silenci absolut, però trasllueix el poc interès que hi ha en dur-ho a les primeres planes dels diaris. Res a veure amb el que passà quan Escòcia, l’any 2014, feu el seu primer referèndum d’independència gràcies a la majoria absoluta de 69 diputats del Scottisch National Party al Parlament escocès obtinguda a les eleccions del 2011 i a la debilitat del govern britànic del conservador David Cameron que en aquell temps feia mans i mànegues per sobreviure, i que salvà el desafiament gràcies al 55% dels escocesos que es van apuntar al Better together (millor junts) que implicava tant a la pròpia Gran Bretanya com a la Unió Europea, d’on hauria hagut de marxar la futura Escòcia independent.

Ara, set anys més tard, la cursa cap a la independència escocesa sembla tornar a la línia de sortida. A la preparació d’un segon referèndum. Però amb tres diferències importants.

La primera, la consolidació d’un partit verd que, amb els seus vuit diputats, permetrà al SNP superar el llindar dels 65 escons (ells en tenen 64) de la majoria absoluta, i que demostra que el somni de la independència ja no és patrimoni d’un sol partit. Una consolidació fruit d’una estratègia intel·ligentment aplicada a un sistema electoral peculiar que permet una doble votació on, assegurat el teu partit a l’urna de la circumscripció, pots potenciar el partit amic minoritari a l’urna global.

La segona, la ja esmentada sortida de la UE que ha provocat que el Better together hagi canviat de bàndol. Ara son els independentistes els que ofereixen a la ciutadania la possibilitat de tornar a Europa i, per tant, poden dur al seu cove de vots als escocesos neutrals -indecisos o escèptics- que el 2014 decantaren la balança del referèndum cap el no.

La tercera -i més important per nosaltres- el rebuig de l’electorat escocès cap a les lluites fratricides dins del SNP, explicitat en el poc suport al nou partit del ex-primer ministre Alex Salmond, que acusava al SNP de voler anar cap a la independència a pas de tortuga. Els escocesos han entès -feliços ells- que hi ha lluites que s’han de plantejar des de la unitat d’acció i sense fissures provocades per interessos, personalismes i altres inconvenients.

La correcta lectura de la situació actual i els canvis estratègics derivats d’ella, sembla que permetran als independentistes escocesos tenir una segona oportunitat. Encara que -ningú és perfecte- ara es comença a veure que els Verds escocesos només fan pinya en la petició de referèndum. Que pel que fa al sí o no de la resposta, estan dividits. I que, per tant, garantiran en la mesura que puguin la celebració de la consulta però sense comprometre’s, de moment, en recolzar el divorci de la Gran Bretanya.

Potser per tot el que acabo de comentar -deixant clar que és una opinió, no una veritat- a casa nostra s’ha fet un silenci mediàtic. Perquè, a diferencia del Regne Unit, no tenim un sistema electoral clar al que acollir-nos, com ho demostren les contínues consultes als òrgans judicials i les respostes d’aquests, no sempre coincidents. També perquè, agradi o no, estem com Escòcia abans del brexit. Amb el Better together jugant a favor de la unitat de la pàtria.

Però, per damunt de tot, perquè la nostra ciutadania segueix presonera del Síndrome d’Estocolm i accepta en silenci l’espectacle continu de lluites fratricides entre aquells que demanen eixamplar la base, els que defensen el peix al cove, els que reclamen la puresa del missatge, els que diuen posar per davant les persones....

No allargo més la llista. Em limito a formular una pregunta: Quan deixarem de mirar què fa el veí i mirarem cap a l’Escòcia del segle XXI, la Noruega de 1905, la Islàndia de 1944, la Eslovènia de 1990 o el Montenegro de 2006?

Lamentablement, sembla que seguim envoltats de silenci. Aquell que definíem com antic i molt llarg. Ho recordeu?