El boig conegut

Com diu la dita, els humans solem preferir-lo en comptes d’un savi per conèixer. Potser per això els grans canvis històrics han implicat revolucions, és a dir, l’acció dominant d’una minoria sobre els partidaris del boig. I potser per això, a Catalunya, just dos mesos després de situar a tres formacions (PSC, ERC i JxCAT) per damunt del 20% de vots i la resta (PP apart) entre el 5 i el 8%, quan aquests mateixos votants son enquestats pel CIS sobre els possibles governs de coalició (els únics possibles), reparteixen les seves preferències entre dues de les tres combinacions binàries. Recolzant en un 31,2% la combinació PSC + ERC (amb el 44,34% dels vots) en un 23,2% la d’ERC i JxCAT (amb el 41,34% dels vots), i deixant en el capítol irrellevant de les “altres opcions” la de PSC i JxCAT (tot i el 43,08% dels vots) que tant ha funcionat a Madrid durant la democràcia i que ara no ha estat ni tan sols esmentada. Un fet que, pel cap baix, demostra que, en el cervell dels ciutadans, aquest 43,08% aconseguit entre PSC i JxCAT no és, hores d’ara, considerat compatible i, per tant, viable.

Però el trencaclosques té una nova variant. La del tercer partit que ha de sumar-se a les dues opcions possibles per acostar-les a la majoria absoluta. I aquí tornem al boig conegut. Perquè, descartat el 7,69 de Vox, sumar ja sigui el 6,87% dels Comuns o el 6,67% de les CUP, només funciona amb la combinació PSC + ERC. I deixant el tripartit, sigui quin sigui, en la franja del cinquanta i poc per cent que garanteix qualsevol cosa menys estabilitat.

Cert que es podria optar per sumar-ho al 41,34% de la segona opció, però a canvi de ficar el govern en minoria resultant al bell mig d’una tempesta política.

Potser per això, posats a somniar truites, la tercera i quarta opcions que han votat els ciutadans a l’enquesta del CIS, han estat la del govern en solitari del PSC (12,7%) i la del govern en solitari de ERC (5,7%). Deixant, curiosament, per la casella de les “altres opcions” la d’un govern de JxCAT en solitari, tot i tenir un 1,26% de vots menys que ERC.

Remato el trencaclosques amb una nova i demolidora dada. Segons aquest mateix sondeig, el 73,5% dels enquestats (i cal suposar que dels votants si l’enquesta està ben feta) manifesta que en el cas d’una repetició d’eleccions, votaria el mateix.

La pregunta cau pel seu propi pes. Té sortida la situació o estem condemnats a un bloqueig permanent i al divorci entre què volen els ciutadans i què fan els ciutadans transformats en polítics?

Estava a punt de tirar la tovallola, però de sobte m’ha vingut al cap una ucronia. Ja sabeu, un esdeveniment històric pensat diferent de com va passar. Una guerra civil en la qual la República derrota als revoltats de Franco o una victòria de Napoleó que deixa Catalunya definitivament ajuntada amb França.

La meva ens porta a l’estiu del 2021 quan, fracassada la formació de govern a Catalunya, s’afronta la reforma de la constitució en la qual la llei electoral queda finalment reduïda a dos articles. El primer diu que si un partit obté la majoria absoluta, és obligació exclusivament seva la confecció i funcionament del govern durant quatre anys. El segon, per la seva part, contempla la situació de manca de majoria absoluta i preveu, aleshores, el repartiment de les vint conselleries prefixades entre tots els partits, en proporció al nombre de vots rebuts i segons una tria feta en ordre decreixent, és a dir, de partit més votat a menys. Tot plegat presidit per un membre del partit més votat i per un període de quatre anys.

Vingueren fins a dues eleccions certament complicades en haver de recórrer al segon article. Però la situació s’anà clarificant, primer amb una reducció dràstica del nombre de partits tradicionals, que lentament es va compensar amb la creació de nous partits capaços de treballar plegats i sense barallar-se més enllà del que suposava millores pels ciutadans. I avui, Catalunya té un govern pentapartit de conselleries interconnectades que es regeixen per lleis integrals aprovades pel Parlament i ratificades pels ciutadans gràcies a les noves tecnologies.

No serà la història de Catalunya del segle XXI, però podria haver-ho estat si, per un cop, haguéssim triat el savi per conèixer en comptes del boig conegut.