Mica en mica tornaran a pujar

Els que segueixen els cotxes, els models, les marques i els apassiona la mecànica davant d’un model nou miren gairebé sempre la velocitat d’acceleració. Quants segons triguen per passar de 0 a 100 km per hora.

La caiguda de l’estat d’alarma ha generat també una acceleració molt, molt ràpida, potser excessiva a parer de molts metges i especialistes. Confiem en que no haguem de dir d’aquí unes setmanes que potser ens hem excedit i  hàgim de comprovar l’efectivitat dels frens per si hem d’aturar amb rapidesa i seguretat.

El passat 9 de maig dequeia l’estat d’alarma. I naturalment aquesta decisió coneguda des de fa sis mesos sembla que hagi agafat a les autoritats desprevingudes. No poden al·legar aquets cop desconeixement. Malgrat ara ens vulguin fer veure que tot altre cop és culpa dels altres. Aquí estàvem avisats i ens hem adormit per prendre mesures que faci possible aturades o retrocessos sense haver d’anar a petar a la justícia.

La part positiva és que s’han reprès més activitats, tot just han començat a augmentar les activitats que fins ara eren de petit format o simplement no es feien o no es podien fer per prohibició o per un elemental sentit de la prudència  .

Coses transcendents per uns -cadascú a la seva bola-, però també petites coses que mica en mica ens fan pensar en que la llunyana normalitat va estant més a  prop. O potser és que així ho desitgem.

Cadascú en la seva realitat i en les seves preferències es fixarà en allò que l’interessa més o amb la que hi té més proximitat.

Al territori, els castells són elements referencials en l’àmbit de la cultura popular, de la cultura, i al llarg d’aquesta pandèmia han patit i molt i encara sembla que queda temps per poder tornar a gaudir de les places d’un dels espectacles més emocionants com són veure aixecar els castells.

Els més optimistes creien que a la tardor passada es podrien reprendre els assaigs i les actuacions castelleres. Sortíem d’un estiu força moderat en els contagis però l’arribada de la tardor (i una certa disbauxa col·lectiva) va tornar a fer créixer la pandèmia i totes aquelles expectatives se’n van anar en orris.

La realitat, l’onada, un cop més, ens va passar per damunt les expectatives i esperances. El cert és que ni assaigs ni per descomptat actuacions es van portar a terme.

Els castells són el paradigma del que no s’ha de fer en moments de pandèmia. No hi ha, ni hi pot haver distància, al contrari del castell que busca i necessita  la proximitat, hi ha contacte fàcils del tot necessaris i les pinyes són un garbuix de tot plegat, suor, respiracions properes i contacte, sobretot contactes. Res a fer doncs. Ni distàncies, ni neteja de mans ni mascareta i la ventilació de terços en amunt.

Els experimentats parlaven de la possibilitat de que en grups reduïts es pogués anar fent alguna entrenament, assajant formes i maneres de pujar, però la prudència un cop més va fer pensar que encara es trigaria a poder-se fer amb una certa normalitat i seguretat.

Tot plegat feia que el futur es veiés amb incertesa. Des de la Coordinadora hi ha hagut en cada moment la voluntat d’intentar que totes els colles se’n surtin bé d’aquesta aturada forçosa, però la realitat és que la pèrdua de la rutina, la necessitat de trobar espais d’assaig diferents dels de fins ara i la pròpia substància dels castells que requereix molta gent fa pensar que es farà complicat la desitjada represa.

Les colles grans amb una dinàmica social forta segurament resistiran, perquè hi ha ganes de tornar a l’activitat i de tornar a les places, caldrà buscar noves fórmules segurament però aquesta sequera encara pot durar una mica més dels que ens pensàvem.

Anant bé i si ens volen creure que  l‘estiu diu que hi haurà el 70% de la gent vacunada (i el ritme que portem ho ha plausible) i per tant aquesta pandèmia dels pebrots hauria de remetre. Però això són paraules i el que cal és que siguem capaços de que sigui així. De ser-ho encara es farà difícil que aquest estiu veiem castells, potser alguna actuació simbòlica però poca cosa més.

Resistir. Paciència.

Però també esperança de que tornarem aviat a poder anar a les places a seguir els actuacions.

La bona notícia és que les colles comencen a plantejar-se els assaigs i si bé és cert que a nivell de la canalla ja s’han fet algunes sessions, ara i segons dictamina el Procicat: Segons el Pla de Represa de la Cultura Popular avalat recentment pel Procicat, l'activitat castellera pot reactivar-se en assajos de grups bombolla d'un màxim de 20 participants. Cadascun d'aquests grups ha de tenir un responsable que controli els assistents per poder fer eventuals seguiments en cas de detecció d'un positiu de covid-19.

El fet de que ara ja es pugui assajar a l’aire lliure pot permetre una certa flexibilitat, però encara amb molta prudència no sigui que hàgim de fer passos enrere.

Els Castellers de Vilafranca anuncien que volen reprendre ja els assaigs amb un desplegament de seguretat garantit.  Ens en alegrem de que es pugui tornar a fer reviure el caliu de les colles i que permeti encara que sigui de manera simbòlica veure algun castell a les Festes Majors. Tant de bo.

Altra cosa serà veure com i de quina manera el temps d’atur forçós haurà influït sobre les construccions, nous enxanetes que no s’hauran pogut foguejar, gent que ho haurà deixat, altres hauran de tornar a agafar la força i la confiança...

Les colles hauran de tornar començar. El llistó estava molt alt quan ens vam recloure i caldrà posar-nos-hi seriosament per tornar a arribar-hi.

No hi ha pressa. Hi ha ganes de castells -moltes- però ja ho farem. El primer és la salut i vèncer la pandèmia.

S’ha parlat fa molt de que es veu la llum al final del túnel, el que ara volem veure es dibuixar l’aleta al damunt nostre.