De Ceuta a Catalunya

Perquè, novament al meu entendre, l’anàlisi habitual a partir de l’antagonisme dels conceptes “independent” i “sotmès”, obvia un tercer estadi que, si em permeteu, anomenaré temporalment com “inclòs”.

Com podríem definir un “inclòs”? Doncs com aquell que està integrat en una unitat que, en major o menor grau, li resulta aliena. Però que accepta, també en major o menor grau, sense que això li afecti el seu estat anímic duent-lo a voler separar-se’n. Un estat que els irònics podrien definir com de “pet indecís” però que, agradi o no, crec que té un pes significatiu en el món que ens envolta actualment.

Agafem, per poder aprofundir una mica l’anàlisi i clarificar el concepte, l’exemple de Ceuta. Una ciutat nord-africana que un bon dia, fruit del expansionisme hispànic, va passar a dependre del regne de Portugal primer, i de l’estat ibèric unificat després, quedant-se a Espanya quan Portugal va tornar a aconseguir la independència. I que gràcies a la seva fortificació i sortida al mar, pogué ser mantinguda com una colònia espanyola enfront l’onada independentista nord-africana que alliberà la resta del territori. Una ciutat que, amb el temps, va assolir el grau actual de “ciutat autònoma”, equiparable -si més no, en el nom- amb la resta d’autonomies de l’estat espanyol.

Però, a què es dedica la ciutat? Pel que sembla i expliquen els experts, la seva principal font d’ingressos és precisament l’intercanvi fronterer de productes i mà d’obra. Ceuta, europea ella, demana ma d’obra barata pel sector serveis i, per tant, centenars de marroquins i marroquines travessen cada matí la frontera per anar a treballar a cases i comerços de Ceuta. Molts d’ells aprofitant el viatge de tornada per comprar abans en els mercats i botigues “europeus” i revendre-ho després al Marroc, cal suposar que amb un bon benefici econòmic. Un panorama que apunta a una activitat dominant del sector terciari -lucrativa pel que sembla- més propera a la d’un paradís fiscal que a la d’una regió productiva d’un estat. I que obliga a l’estat “titular” a un esforç econòmic i laboral suplementari per mantenir-ne el nivell.

Per tant, la pregunta és perfectament escaient. Ens surt a compte mantenir sota la tutela del nostre estat, Ceuta?  Interrogant òbviament extensible a Melilla.

Seria interessant, vista la història i vida de les “ciutats autònomes”, poder fer una enquesta a ambdues ciutats sobre el sentiment de pertinença a Espanya de ceutís i melillencs. Perquè molt em temo que aquest sentiment es basi més en la sensació de ser l’avançada d’una Europa protectora que en altres coses. I per tant, els situï en el terreny dels “inclosos”, preocupats només per mantenir el seu estatus d’administradors delegats de la ciutat.

Potser, si la mateixa enquesta la féssim a la gent que “no viu però sí treballa” a una d’elles, el sentiment estaria força més condicionat pel salari (probablement migrat però força superior al que poden tenir al seu país) que per la identitat. Situant-los també en l’àmbit dels “inclosos”, encara que en el seu cas, en un subàmbit de “submisos” que accepten la superioritat de l’altre, sobretot si això suposa mantenir el seu estatus.

Faig el salt mortal cap a Catalunya. Perquè crec que a casa nostra també hauríem d’intentar identificar aquests tres estadis que definia al principi. I és que, a força de parlar d’independentistes i d’espanyolistes, crec que estem bandejant una proporció de ciutadans catalans -que cadascú li doni el pes específic que cregui- que es conformen amb ser “inclosos”. Que en algun moment poden treure la seva indignació o el seu poder en favor d’una de les dues altres opcions, però que no ho fan amb la fe granítica del militant o l’il·luminat. I que quan es fan la pregunta del milió sobre si els surt més a compte acotar el cap o planta cara, la fan només davant d’un fet concret o una ofensa determinada.

D’aquí que, quan li prometen la independència encara que impliqui la sortida de la Unió Europea, més d’un català es grata el cap i posa cara d’escepticisme. La mateixa que posa quan algú de la capital li promet abaixar els impostos o destinar més recursos a la sanitat catalana. Que, entre els “inclosos”, pesa igual un quilo de palla que un quilo de plom.

Per cert, un cop exposada la idea, algú té un nom millor per aquest tercer estadi?