Pas de l’equador, això ja fa baixada

El vint-i-sis de maig de l’any 2019 es van celebrar eleccions municipals. Ara doncs estem en el moment de la mitja legislatura, estem en allò que popularment anomenem el pas de l’equador. El mandat comença a fer baixada. Temps de fer un cert balanç del que portem de mandat i potser del que en queda.

Ara fa dos anys tot feia pensar, vistos els resultats de les eleccions que s’havien produït abans de les municipals, que ERC obtindria un triomf també a les eleccions locals. Intentar rendabilitzar el seu pas pel govern i el fet (de) que l’alcaldessa no es tornés a presentar els posava amb tot de cara per guanyar: el vent bufava a favor seu.

Però no va ser així. ERC no va guanyar, i, sí, el PSC va tornar a guanyar les eleccions després de dues legislatures sense fer–ho. Cert que va ser per un grapat de vots, una seixantena llarga, però ja se sap que en democràcia un vot pot significar molt.

La victòria dels socialistes com ara ha passat a les eleccions al Parlament ja es veia venir com una victòria, no inútil -les victòries mai no són d’inútils-, però abocada al fracàs a l‘hora d’intentar formar govern.

La quadratura del govern no va ser fàcil. Descartat un gran acord entre les forces guanyadores, el PSC no tenia res a fer i va ser ERC qui va agafar la responsabilitat de formar govern, ja que si no ho feia perdia la possibilitat de governar en no ser la força més votada. La Cup s’hi va apuntar de pressa, havia perdut 2 regidors, però ara podia rendibilitzar el seu resultat. S’intuïa govern amb ERC i amb Som VNG, però això no sumava i alguns demanaven que el PSC els cedís els vots i no entrés al govern (i algú fins i tot demanava a més dos ous durs). Finalment, els tres regidors de JxVng entraven al govern, després que fins poques hores abans no es conegués la posició d’aquest partit, que en última instància va optar per entrar al govern i seguir tocant poder després de la patacada electoral que havien tingut. De set a tres regidors: calia salvar els mobles. En fi, tot va concórrer per fer un govern autoanomenat republicà. Això de republicà, la veritat és que no sé si s’ha notat gaire, no deixa de ser un element de pura retòrica sense cap contingut, avui per avui.

Així doncs el govern sumava una majoria absoluta que els permetia tirar endavant i anar per feina sense necessitat de cap altre suport  dels grups que havien entrat a l’ajuntament. Amb els tres del govern n’hi havia prou per fer-ne un amb solidesa numèrica, però amb dubtes més que raonables sobre la seva cohesió ideològica, sobretot si anem a les hemeroteques o fonoteques i repassem els que deien els uns i els altres sobre temes cabdals com el desenvolupament urbanístic, o d’altres més sectorials com el desenvolupament de grans espais comercials  de la ciutat.

Però és igual, el resultat de les eleccions d’aquell 2019 manifestava que els socialistes eren la força més votada i que ERC feia un pujada important encara que no podia evitar el sorprasso, gairebé impensable, dels socialistes. Dues coses també es podien llegir: hi havia una àmplia majoria d’esquerres (sense entrar en matisos ni atorgar pedigrí esquerranós) i hi havia una majoria independentista. El gairebé mateix dilema que hem viscut ara en el farragós part del govern català. També hi havia, encara que potser menys evidenciat, una mena de distància de seguretat respecte al PSC que començava a semblar empestat i una desgràcia per al país, capteniment que després hem anat veient fins arribar al “cordó sanitari” de les eleccions al Parlament de Catalunya. Es veia clar que ningú trencaria la seva zona de confort per trobar una govern ampli. 

La candidata a l’alcaldia d’ERC manifestava després de les eleccions amb absoluta convicció: "... la confiança que els vilanovins i vilanovines han dipositat en nosaltres per liderar el canvi que la ciutat necessita i amb el qual ens hi trobem fermament compromesos”.
No li discutirem, però amb la mateixa legitimitat i una mica més per haver guanyat les eleccions, ho podia afirmar el candidat socialista. La realitat és que tant un partit com l’altre han governat la ciutat en coalició amb altres grups al llarg de vint anys: per tant això del “canvi” no passa de ser la retòrica habitual que sempre s’ha fet servir en política.

I per altra banda, i curiosament, en les dues eleccions generals del 2019 guanya ERC, i en les europees la victòria és per a JxCat, que el mateix dia perd quatre regidors. El PSC només guanya les municipals d’aquell cicle electoral. Vol dir alguna cosa, oi?

Però vaja: tot això ja és el passat.

No ho ha tingut fàcil aquest Ajuntament, cal reconèixer-ho. Ningú es podia imaginar el que ens venia al damunt, com patiríem aquesta pandèmia i com de malparats estaríem en alguns moments.

Una situació impensable, mai prevista, almenys per a la gent normal i corrent, i que ben segur ha condicionat l’actuació de l’ajuntament i segurament també condicionarà el futur, almenys el més immediat.

I també és obvi que s’hauran de destinar més recursos que mai a pal·liar la situació d’emergència econòmica i social de moltes petites empreses, autònoms i (de) famílies. Per tant, fer ara la convocatòria dels pressupostos participatius sembla innecessari, ja sabem on han d’anar i no cal entrar en votacions en què participen una minoria de la població. Ja sabem on han d’anar a parar: a mesures socials directes. Ningú no ho qüestionarà, segur. Lucidíssim el document de les AFAS de Vilanova sobre el tema.

Però tampoc la situació que hem viscut ha de ser excusa per a la certa paràlisi que es detecta en l’acció política municipal. De moment, el Pla General, la revisió del qual està en un punt d’indefinició, amb algunes sessions de participació no gaire reeixides. Per altra banda, tampoc s’ha avançat gaire o gens en l’Eixample Nord. Així mateix, el tema Hospital descansa en el somni dels (in) justos i les ambulàncies van de cul per travessar allò que havia estat la Ronda, avui un embús de premi nacional. També caldria aclarir la gestió de la Residència del Josepets durant la pandèmia, oi? I (encara) si parlem de la que podríem dir política exterior, el balanç és encara més feble. Si apostem per això de les vegueries –tal com està plantejat ara per ara, és més un desig que una realitat i un exercici per als més crèduls–,  no hem vist el lideratge de la ciutat que hauria de ser-ne la capital i hauria d’haver llançat iniciatives i propostes per al territori.

La sortida de la crisi que es viurà en la post pandèmia –vaja, que ja és viu– creiem que caldria un esforç de trobar grans acords locals, però si ni en això s’han vist passos decidits o propostes que ajudin a involucrar el màxim de representació política en pactes de ciutat, ja no es faran en aquest mandat. Ara, si no és ara, en una situació d’emergència, tot fa creure que hi ha incapacitat de trobar punt comuns i tranversals, que segur que hi són. I sempre hi té més responsabilitat qui governa.

I la darrera notícia és que les CUP diuen que deixaran el govern si en quatre mesos no s’han acomplert compromisos que fa dos anys que es van fer. En fi, deixin o no el govern, com que no hi ha alternativa, la seva absència no es notarà gaire, i potser farà posar les piles al govern, que haurà de trobar aliances diverses. Però vaja, no creiem que acabi passant. Desmarcar-se conjunturalment i posar terminis no deixa de ser una estratègia a dos anys de les eleccions.

En definitiva, que el pas de l’equador no creiem que sigui per festejar gaire. Això ja fa baixada i tot allò que no s’hagi previst ara ja difícilment es podrà portar a terme.

Dos anys són llargs, i en política és una eternitat, i els moviments preelectorals poden començar a generar encara més incerteses.

Són temps difícils i d’una certa grisor ambiental. Les polítiques del govern de la ciutat, tampoc, creiem, hi posen gaire color.