Embolica que fa fort

Els que som de ciències, tenim, probablement, les coses una mica més clares. Per nosaltres, qualsevol fet, observació o suposició que fem només té tres opcions. Ser certa, ser falsa o ser indemostrable. Si jo dic que tres més quatre son set, ho puc demostrar aplegant pedres, ous o cadires. De la mateixa manera que puc demostrar que quatre més quatre no son set. Però si dic que Napoleó era més alt que Juli Cèsar, ningú em pot acusar, ni de mentider ni de dir la veritat. Simplement perquè no tinc l’opció de posar-los junts i drets o de trobar les alçàries  preses per algú de confiança.

Això tan elemental semblava que s’havia aplicat a la justícia. Si més no a la de les pel·lícules i sèries de televisió americanes on quedava clar que al marge del culpable d’un assassinat i de l’innocent d’un robatori, hi havia el “no guilty” dels mafiosos o aquelles persones que presentaven una coartada creïble o demostrable enfront l’acusació del fiscal i les proves aportades per la policia. Es confirmava doncs l’escenari de les tres opcions.

Però aquest plantejament tan elemental i clar quan parlem del “què” es jutja, va entrant en terreny pantanós quan passem del “què” a les tres altres variables de l’anàlisi. Allò del “com”, el “qui” i el “quan”. Perquè aleshores ja no compta només la veritat sinó també el compliment de les condicions. Una multa que no es notifica abans d’un cert nombre de dies (“quan”), deixa de poder ser imposada i, per tant, fa innocent a l’infractor en no existir la categoria de “no multat”. Una multa de radar sense les dues fotografies preceptives (“com”) reprodueix la situació anterior. I això tot i que el fet implicat segueixi essent un delicte.

Però on la cosa acaba d’embolicar-se és quan entra el joc el “qui”. Perquè la xarxa de jutges, tribunals, audiències i demés organismes és terreny adobat per interpretacions que tornen a obrir i embolicar els altres camps. O ningú recorda les anades i vingudes de l’audiència nacional a les provincials o del Suprem al Constitucional que han farcit la crònica judicial d’aquests dos o tres darrers anys, retardant la resolució de casos fins i tot més enllà dels límits temporals de resolució, fet que ha obligat a deixar-los córrer?

Però hi ha un aspecte colateral que sovint ens escapa. Aquestes anades i vingudes son fruit de l’exercici del poder per part dels jutges. Els amos i senyors dels processos judicials que, curiosament, fan i desfan en funció d’una sobirania (=Qualitat del poder polític d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder) que la constitució assigna, teòricament, al poble.

Fixem-nos sinó, en allò que està passant amb els presos polítics de casa nostra. Ara tot sembla reduir-se a un debat intel·lectual entre els conceptes d’ amnistia (=Acte del poder sobirà atorgant el perdó general de tota una categoria de delictes) i indult (=Gràcia especial per la que hom perdona algú tota o part de la pena a què havia estat condemnat). I més concretament a saber o fixar qui té poder per concedir una o altra i amb quines condicions. Tornant novament a la bipolaritat, amb la lluita entre el poder polític i les seves amnisties i el poder judicial i els seus indults que, en obligar al judici previ, li donen més protagonisme.

Oblidant que, en la societat, com en el “què” de la justícia, hi ha una tercera via que podria suposar la solució. El sobreseïment (=Aturada de la resolució o execució d’alguna cosa deixant-la sense curs ulterior). Traduït al català planer, el tornar a posar el marcador a zero i agafar el camí del diàleg, cadascú amb els seus objectius però mirant de concordar camins i etapes. Sense esperar ni judicis ni compliments de pena. Al cap i a la fi, si qui té el poder és la ciutadania, no és això el que fem quan encarem els problemes de cada dia? Mirar de desentortolligar la troca en comptes d’embolicar-la cada cop més.

I que consti que aquest article aspira simplement a ser una reflexió. Que no vol fer càtedra, sinó obrir els ulls als lectors perquè reflexionin i treguin les seves pròpies conclusions. Que exerceixin aquell poder que, teòricament, els atorguen la constitució, l’estatut i la declaració dels drets humans.

El dilema és clar. A qui empoderem, al poble o al poder? I aquí, sembla que no hi ha tercera via possible. No s’hi val a mirar els núvols que passen pel cel.