Felicitació merescuda

El món de l’esport és un món abonat a les grans gestes, els més humils guanyen a vegades els grans equips amb episodis èpics i de batallar gairebé a mort. El món de l’esport està farcit de “Davids” que dobleguen els “Goliats” a base d’esforç, constància, enginy, estratègia... A vegades s’inverteix la dita i el peix petit es menja el gros. Quan això passa la celebració és molt més sincera, i les informacions són molts més abrandades a favor del petit. Lògic.

Una mica és el que ha passat quan l’equip del Vila-real (Villareal encara en diuen alguns) s’ha proclamat campió de l’Europa League després d’un agònic partit que es va acabar amb el llançament de 20 penals. Va guanyar al Manchester United. El club de la Plana es proclamà campió i és l’equip que pertany a la ciutat més petita que ha guanyat el trofeu en tota la història i que   ha aconseguit emportar-se la competició. Vila-real amb una mica més de 50.000 habitant s’ha anat imposant a altres clubs que el duplicaven i triplicaven amb pressupostos al Vila-real, clubs que eren de ciutats amb un potencial esportiu molt més alt que la ciutat de Vila-real. Manchester té avui molts més de 500.000 habitants. En fi tot un exemple de la tenacitat dels clubs  relativament petits per encarar-se a aquells que són destacats en el panorama europeu.

Els “groguets” apel·latiu carinyós que reben els de Vila-real, han tingut el seu moment de glòria i que farà, segur, que passaran a la història del seu poble potser no tant com Sant Pasqual, però vaja...

La victòria ha aixecat passions només cal llegir el que deia el periodista i escriptor Manuel Vicent al diari El País: “La victoria del Villarreal CF contra el Manchester United quedará instalada para siempre en el cerebro límbico de sus seguidores, en ese bulbo donde anidan los sentimientos, las emociones, los símbolos, los mitos, los dioses, los héroes, las banderas y todos los himnos. Nunca la razón logrará controlar esa descarga emotiva que es fuente de todas las lágrimas. Dentro de muchos años los niños y adolescentes hinchas del Villarreal recordarán este triunfo como un hito maravilloso que sucedió en sus vidas y repetirán silabeando, como si fuera un verso, los nombres  los jugadores de e ste equipo........(1)”

Si ho portem aquí, si avui parlem de Vila-real i del seu equip, a més de congratular-nos de la bona  feina feta pels “groguets”,  és perquè la ciutat de Vila-real es va agermanar amb Vilanova i al Geltrú l’any 1984, amb la voluntat de reconèixer la història comuna dels dos municipis, lligada a la carta de poblament concedida pel rei Jaume I a les deus ciutats.

Aquest agermanament es formalitzava amb la signatura del Protocol al Monestir de Poblet on hi ha enterrat el Rei. Fou testimoni de l’acord el pare Abad de la comunitat. L’acte es va celebrar el 22 de desembre de l’any 1984 i signaren els alcaldes Jaume Casanovas per la nostra ciutat i Enrique Ayet per la de Vila-real.

Era el primer agermanament de la ciutat de Vilanova i els motius anaven des de temes de possible intercanvi cultural i educatiu fins aspectes més econòmics i empresarials i la possibilitat de tractar temes municipals conjuntament.

Com tota novetat va generar força interès i un cert entusiasme i es promouen  anades i vingudes de col·lectius diversos. Actuacions sonades dels Bordegassos, equips esportius competien entre ells i també algunes entitats van participar en les festes de la ciutat de la Plana amb el seu punt culminat la desfilada de carrosses o bé en el bou embolat en el que les corredisses eren tanmateix antològiques, hi hauria un seguit notori d’anècdotes a explicar.

Els agermanaments van anar prodigant-se amb la voluntat de conèixer i reconèixer el paper del municipalisme en la millora del país. Ciutats amb passat comú, ciutat amb interessos semblants trobaven possibilitats d’eixamplar la mirada més enllà del seu territori més proper.

Vilanova anys més tard s’agermanaria amb la ciutat de Mérignac ciutat de  l’entorn de Bordeus. L'agermanament entre Vilanova i la Geltrú i Mérignac es va oficialitzar l'octubre de 1987 amb un protocol semblant amb el de Vila-real però amb l’afegit de que s’entrava en la dinàmica Europea. Feia poc encara que Espanya tenia uns ajuntaments democràtics i l’entrada a Europa estava en rodatge i el coneixement d’una realitat força diferent a la nostra era un al·licient afegit. En els primers moments l’ajuntament Vilanoví va quedar emmirallat en una ciutat carregada d’equipaments socials i cultural, ara potser la situació es força diferent amb una Vilanova prou equipada també -sempre falten coses, quedi clar- Hi hagué -també inicialment i durant un temps força activitat de l’agermanament i anades i vingudes de forces col·lectius i intercanvis escolars força seguits. Travessàvem Autoroute des Deux Mers seguint La Garona . L’agermanament va venir a través de Pierre Garmendia que era un conseller de l’Aquitània i presidia el grup parlamentari d'amistat entre França i Espanya el 1983 durant la VII legislatura a l’Assemblea Nacional Francesa que va parlar amb el llavors ambaixador espanyol a París Joan Raventós i va quallar l’agermanament de Vilanova amb Mérignac. L’agermanament es va concretar en dos actes, un aquí i l’altre a la vila de l’Aquitània amb la signatura de Jaume Casanovas i Michel Sainte-Marie dissortadament tots dos traspassats.

I encara més, Vilanova va fer el salt de l’Atlàntic i s’agermanà amb la ciutat cubana de Matanzas amb una història força lligada al passat vilanoví. A l’any 1998 amb la signatura d’un protocol entre els alcaldes Esteve Orriols i Ariel González es concretava l’agermanament i en el document s’exposava el que les dues ciutats entenien que havia de tenir  la trobada entre les dues ciutats. Aquest agermanament va tenir un clar sentit de caire solidari i. El protocol d'agermanament preveu l'actuació en diferents àmbits: millora dels equipaments escolars, formació educativa, promoció d'activitats culturals que permetin un millor coneixement de les dues ciutats, millora dels equipaments sanitaris, dinamització econòmica, etc.

L'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú hi va endegat un pla de rehabilitació d'escoles i altres edificis i l’aportació de material per els escoles, col·laborant també en la rehabilitació de diversos edificis i amb l’edició de la història de Matanzas.

Evidentment per la situació geogràfica es fa difícil que hi hagi intercanvis entre la societat i les entitats. Tampoc la pròpia idiosincràsia de l’agermanament no preveia evidentment uns intercanvis massius i més aviat anava a canalitzar de manera oficial, institucional, ordenada i eficaç les possibles aportacions solidàries que es podrien fer.

La ciutat doncs té (potser va tenir) ganes des sortir del seu marc més estricte territorial o nacional i obrir-se a altres experiències, a sumar esforços, a aprendre de les experiències del altres, a compartir espais de reflexió sobre el municipalisme, l’europeisme municipal i la solidaritat, a propiciar els intercanvis entre joves que són el futur i no entendran de fronteres...

Hi ha possibilitats, moltes, d’aprofitar aquesta mena de confraternització entre ajuntaments que haurien d‘haver traspassat amb una major constància cap la ciutadania, que potser moltes vegades s’han mostrat força indiferents als agermanaments, com en tantes altres coses, sigui dit de pas.

Tampoc la mateixa administració ha mantingut al flama encesa, més aviat l’espelma s’ha apagat més d’una vegada, per exemple amb Matanzas vint anys després de l’agermanament es refundava el protocol per activar-lo i per treure’l de l’oblit.

Si miren la memòria municipal sobre els agermanaments de l’any 2015, els altres no les hem buscat, només hi ha un parrell de pàgines amb text ben espaiat amb accions. Poca cosa.

Després dels temps que hem viscut potser estaria bé intentar ressuscitar algunes de les activitats, ara que les fronteres gairebé han caigut i posar damunt la taula la reflexió sobre la possibilitat, amb ponderació, moderació, constància i discriminant mot bé les accions a fer. Potser fins i tot, si no existeix un Consell d’Agermanaments, estaria bé la creació d’una mesa sense massa burocràcies, com element de trobada, reflexió i propositiva per donar impuls als agermanaments. No estaria de més i fins hi tot potser podria ser útil..

Mentre però des de la germanor congelada felicitem a Vila–real i a la seva gent, la gesta esportiva, en aquest cas, s’ho mereix.