Potser, només potser, el vent pot canviar de direcció

Hi ha expressions que defineixen perfectament la magnitud i dimensió temporal del que pot arribar a durar una obra, una acció, o també el que pot trigar que es compleixi algun compromís polític. Així, en el nostre parlar, hi trobem algunes expressions  que hem usat quan volem indicar que es triga molt, massa, a poder-se portar a terme alguna voluntat o desig. Entre les més conegudes, hi podem trobar allò  de trigar més que l’obra de la Seu, que fa referència  a les obres de la catedral de València, que semblava inacabable, o d’altres frases fetes  que volen  explicar el fet de trigar molt: passar un dia sense pa, un dia que es fa llarg entre els sorolls del budells buits, i, encara més propera, aquella que afirma que les obres són tant llargues com l’obra  de la Sagrada Família, que dura i dura i, malgrat que sembli que ja es veu el final, encara n’ hi ha per anys....

Qualsevol expressió que faci referència a la tardança d’alguna cosa es pot aplicar clarament i absoluta a l’encara imaginari nou Hospital que s’hauria de construir a Vilanova i la Geltrú.

És la història de no acabar mai, i un exemple clar del que diem una presa de pèl.

Segurament els termes marató, cursa d’obstacles, cros, cursa de muntanya i tot els sinònims es podrien aplicar al camí recorregut i al que encara queda per recórrer per tenir un hospital a la ciutat. Un hospital que faci el servei que correspon a la capital de la comarca, que en el futur desitgem que sigui la capital de la vegueria.

L’any 2006 la Consellera Geli, per via d’un conveni es comprometia a la construcció d’un, llavors anomenat Hospital lleuger. Pura fantasia.

D’ençà de finals dels any 90, la Conselleria de Sanitat, Salut o el que fos va desmantellar de manera sistemàtica i planejada l’hospital de Vilanova i la Geltrú, de vegades amb intents de convèncer que apel·laven a suposats arguments mèdics,  i en d’altres ocasions  amb allò que diríem, en paraules suaus, un  xantatge emocional i també econòmic.

El 2006, veiem la qüestió encallada: des de l’Ajuntament es tenia la  percepció de fracàs polític i que se’ls havia aixecat al camisa, des de la Generalitat  es queixaven que les demanades eren exagerades i de vegades formulades amb excessiu èmfasi – vaja, podem llegir que eren impertinents –,  i, entremig, la ciutadania que segurament s’ho mirava amb una certa perplexitat, estoïcisme  i  també  indiferència.

El 2007, en plena campanya electoral, els socialistes vam fer una aposta clara que va sacsejar la campanya i que va fer comprometre tots els grups: vam reclamar la construcció d’un nou hospital. En aquell moment, vàrem  escriure:

En fi, el recorregut del projecte del nou hospital sorgeix a les eleccions del 2007 quan el llavors candidat socialista anuncia que en el seu programa hi ha  aquest compromís. Primer és criticat i després qui més qui menys s’hi va afegint i fins i tot alguns volen apropiar-se  de la idea, quan hauria  de ser una tema de ciutat amb el suport de tothom. El compromís de la Generalitat i de la consellera era que al 2006 hi hauria  pressupost per fer l’hospital, dit de proximitat, però  ni al 2006, ni al 2007, ni al 2008 s’hi contempla cap partida en els pressupostos. Sempre havíem dit  que la Conselleria de Salut havia perdut el seu crèdit a Vilanova. Segueix així. Tot és molt més senzill, no calen embuts ni subterfugis, ni les respostes parlamentàries tòpiques i retòriques habituals, com estudiar les solucions globals, la planificació racional  i els interessos del territori... La resposta ha de ser clara, perquè la pregunta ho és encara més.

Reclamar un hospital és una necessitat a la vista del creixement del territori i per la necessitat de la proximitat. És una decisió valenta, perquè situa la demanda en l’àmbit polític, en l’àmbit de la millor política: reclamar majors i millors serveis. I és una proposta legítima perquè el procés mai s’ha donat per tancat ni quan es va traslladar la maternitat, ni quan es van ampliar els quiròfans o quan es van implantar nous serveis... I segurament la crida que fa l’alcalde i candidat socialista a la unitat permetria, sens dubte, fer un redreçament col·lectiu d’un itinerari que ha estat carregat de dificultats, incomprensions, amenaces, incoherències i moltes altres coses. Ara pot ser el moment  i, fins i tot diria que, ara, amb la possibilitat de  nous interlocutors es pot facilitar molt més el diàleg i l’acord.

I si ara tornem a parlar de l’hospital ( sempre és un bon moment  per fer-ho ), és perquè el diputat socialista, el vilanoví, Juan Luis Ruiz acaba de presentar una Proposta de Resolució al Ple del Parlament on un cop més aposta per la concreció del projecte de l’hospital .

A la part expositiva s’esmenten les dades claus del procés, dissortadament (i em sembla que volgudament)  inacabat.

- gener del 2010: protocol entre Generalitat i Ajuntament,  on s’apunta la construcció d’un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.

- 2010: adjudicació del concurs d’idees arquitectòniques, per la construcció, previ a l’avantprojecte. Aquest ja es queda sense que hi hagi projecte bàsic.

- Paral·lelament el 2010 i el 2014 s’aproven plans funcionals del mateix hospital.

I a partir d’aquí tot plegat va a parar als llimbs, on diuen que hi dormen els justos esperant que el món sigui millor. Carai! quin son més llarg! Melatonina  a tope!

La part resolutiva, que presenta el diputat Ruiz és clara: El Parlament de Catalunya insta el Govern  a redactar, en el període màxim de sis mesos, el projecte bàsic, i posteriorment l’executiu, per a la construcció del nou hospital comarcal de Vilanova.

Aquells que han llegit el cicle de novel·les del Cementiri dels llibres oblidats de Carlos Ruiz Zafón, saben que hi ha, en un espai indeterminat, una biblioteca amb els llibres  rars, introbables, amb exemplars cars de trobar i altres edicions estranyes. És una biblioteca que guarda tresors, sens dubte.

Bé hauríem de dir i afirmar  que també a les grans administracions (i també  a les petites) existeix el Cementiri dels Projectes oblidats. En alguna nau d’un polígon industrial perdut, en algun racó  de la geografia pàtria, o en algun edifici pràcticament en runes que no serveix ni per okupar-lo, hi van a parar els projectes que diuen que es  faran i s’acaben oblidant, amagats entre paraules buides o  perduts en el marasme burocràtic...

Però quan un diputat , en aquest cas el vilanoví J. L. Ruiz presenta la Proposta de Resolució, s’encén un llumeta i  sona una alarma al Cementiri dels projectes oblidats, i el  uixer o uixera  que custodia el document –  ens l’imaginem abillat amb una bata guardapols de color gris  o potser amb  un uniforme blau amb entorxats a les mànigues, i amb gorra, naturalment, com a símbol d’autoritat – agafa el document, li treu els dos dits de pols que ja té, i  content de  despertar del seu són d’avorriment, exclama:

-Calla  !  A veure si hi ha sort i potser aquest cop  voldran recuperar   el projecte  de l’hospital.

I aleshores, diligent  i gran professional  com és, el té a punt, per si la flauta  sonés i  el projecte  motiu de resolució  anés endavant i el Parlament  donés el vot favorable a la resolució, i  el Consell Executiu, per un cop, fes cas del que el Parlament aprova... i  es demanés  el document i  el projecte per tirar-ho endavant.

Tant de bo la proposta de resolució trobés els suports necessaris! Pot passar que els partits del govern hi votin a favor, per postureig i per quedar bé amb el territori,  i després el govern no complexi i faci com si sentís ploure. Ha passat moltes vegades, però no perdem l‘esperança, confiem que la proposta tiri endavant i que veiem com l’hospital de la ciutat passa de ser una entelèquia, d’un  desig  força col·lectiu, a  una esperançadora realitat. Potser ara és el moment oportú. Tenim un altre  vilanoví, J. I Elena, Honorable conseller, i un conseller  d’aquells  que mana, que té “mando en plaza”. No hem d’oblidar, i segur que ell no ho farà,  que en el programa electoral del 2007 que el va portar a l’alcaldia  el tema del nou hospital va fer fortuna. A veure si la memòria ajuda a fer-ho possible. Potser ara és el moment de complir o fer complir aquella promesa...

Potser el vent canviarà de direcció i bufarà a favor de Vilanova. I tindrem hospital

Ves a saber...

I encara un  dubte final. L ’Ajuntament ha fet las seva feina i té el terreny a punt?