La ciutat de Vilageltrú

Editat per l’Institut d’Estudis Penedesencs, i a càrrec d’Oriol Pi de Cabanyes i una intervenció enregistrada de Màrius Serra, el passat dia 3 de juny va ser presentat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer el llibre La ciutat de Vilageltrú. Atles literari, de Montserrat Esquerda-Bosch.

Aquest atles literari no hauria de faltar a cap biblioteca al costat del Diccionari bibliogràfic de Vilanova i la Geltrú, de F.X. Puig Rovira, per poca curiositat que els nostres conciutadans tinguin per saber què han escrit una cinquantena de vilanovins de la seva Vilanova i la Geltrú natal, així com més d’un centenar de forasters en els seus diversos nivells d’implicació, adopció, admiració, etc. Uns i altres han escrit les seves impressions tant de la ciutat com del paisatge, així com han pouat en les tradicions i la cultura vilanovina i geltrunenca, i han apreciat i estudiat els seus personatges rellevants.

A través d’aquests testimonis escrits, i que la seva autora, Montserrat Esquerda-Bosch, en un ingent treball d’hores de lectura i consulta a les biblioteques, va recopilar des del 2008 fins al 2013, La ciutat de Vilageltrú dibuixa l’itinerari literari d’una ciutat amb una personalitat pròpia que, diguem-ho clar, correm el risc que amb la massificació i la poca implicació de tanta gent en el lloc on viu, es dilueixi («fer història és fer identitat», va escriure Xavier Garcia Soler). Com tot organisme viu, i perquè aquesta energia es mantingui en l’equilibri tradició/evolució, Vilanova i la Geltrú necessita qui l’escrigui si encara creiem que són els poetes qui funden la realitat, i qui diu poetes diu historiadors, escriptors, periodistes i crítics.

El nom de Vilageltrú, encertat per la seva concreció visual alhora que podria ser una opció per crear un nom mític per a la ciutat, a l’estil de la Sinera de Salvador Espriu, d’on procedeix? Montserrat Esquerda-Bosch en dona la referència: «nom que proposà Francesc Pujols», i que es pot trobar, com cita Esquerda-Bosch, a la revista Catalans! (10-X-1938) en el capítol Als altres vilanovins i la vila.

La ciutat de Vilageltrú s’estructura en dos apartats: els dels forasters i els vilanovins. Els testimonis escrits d’uns i altres són de gran atractiu per fer-nos una idea mental d’un indret com aquesta Vilageltrú que molts tenen a mà i que potser massa pocs coneixen, així com resulta un bon spoiler, per utilitzar un terme ben modern, per a qui vulgui visitar la ciutat, o a viure-hi i no es desentengui de la idiosincràsia d’una vila que l’any 1926, tot enamorat, va fer exclamar a J.M. Junoy: «Vilanova és la meva contrada geogràfica d’empelt, el meu conreu comarcalista voluntari, la meva benvolguda “terra màtria” (...) hoste incorporat, compenetrat vianant, penso i sento Vilanova filialment, com una cosa pròpia».

Això mateix devia sentir Víctor Balaguer, nascut a Barcelona, quan va fundar a Vilanova i la Geltrú la Biblioteca Museu. O Eugeni d’Ors, quan va triar ser veí de l’ermita de San Cristòfol, davant del mar. Amb sentiments paral·lels, voldré dir que amb el desig de contribuir a la bibliografia de Vilanova i la Geltrú, l’any 2016 vaig publicar El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa). Abans havia publicat, i agraeixo a Montserrat Esquerda-Bosch que en faci menció: El cantor sense llengua (IEP, 2000), dedicat a Manuel de Cabanyes, i Retrat d’Enric-Cristòfol Ricart (Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003).

Preservar la memòria i el caràcter personal del lloc on hem nascut, o el lloc on hem fet casa, crec que és un deure moral en sentit ampli, i un deure de ciutadania envers les generacions presents i futures. La ciutat de Vilageltrú, de Montserrat Esquerda-Bosch, hi contribueix amb excel·lència, amb un mèrit afegit: lleidatana d’origen, fa tres dècades que viu a Sitges i amb els seus treballs i articles ha contribuït de manera vigorosa a la bibliografia local de la vila, però les seves inquietuds intel·lectuals han anat més enllà i l’han portada també a elaborar aquest magnífic mapa literari Vilanova i la Geltrú.