Ens hem tornat insensibles?

“Com que ha sentit tantes desgràcies, aquesta societat té pell morta”. El mal o la maldat és la manca de bondat que ha de tenir una persona, segons la seva naturalesa o destí, la pregunta que hem de fer és si tenim dret a buscar la felicitat en un món injust i violent? La resposta és fàcil, és possible, mirant el dolor dels altres.

Ens aporta res distanciar-nos d’aquest dolor i restar impasius? Hem de fer costat al dolor dels altres? La realitat és que vivim en una societat que dona l’esquena al dolor.

Cada vegada més, defugim del compromís amb qui pateix en tots els àmbits i en tots els nivells, sigui el sofriment personal o col·lectiu, no som capaços de sentir res que no ens afecti directament. Paraules com l’egoisme ( atendre únicament a l'interès propi, fins i tot podent causar mal als altres) i l’egotisme ( com la voluntat, un sentit més moral, de sacrificar l'interès d'altres al propi, de parlar de nosaltres mateixos o d'afirmar la pròpia personalitat. ) estan massa arrelades en la nostra societat.

Amb l'esborronadora execució de les filles per fer mal a la mare, ha de dur a la nostra societat i als seus/es representants polítics a anar més enllà de les habituals manifestacions de dolor i repulsa. Fins i tot, hem arribat a banalitzar el mal i el dolor, ens hem tornat insensibles per poder blindar la nostra tranquil·litat. Ens passem la vida tractant d’evitar problemes i patiments, ens hem acostumat a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres.

L’empatia és la capacitat que té una persona de posar-se en el lloc de l’altra. Amb el pas del temps i amb tantes imatges que ens arriben del que està passant, ens acostumem a la desgràcia? Cal fer un exercici posar-se al lloc dels altres o d’apropar-nos al sentiments que altres experimenten.

La proximitat ens fa ser més empàtics, el que ens queda lluny, ho fa a tots els nivells, crec que, en aquest sentit, els mitjans de comunicació o la manera com ens arriba la informació i la manera com la interpretem, hi tenen un paper decisiu.

Ens hem tornat insensibles davant la injustícia i la vulneració de drets? Sempre hem sentit com les persones deien que hi havien molts problemes i que, com que són “dolents”, els hem d'evitar, ens van ensenyar que si evitàvem els problemes, deixaríem de patir, perquè la causa del nostre sofriment eren els problemes externs, que ens impedien ser feliços.

Si ens enfrontem a les dificultats, podem fracassar i cometre errors, i això està molt mal vist per la societat, perquè ens importa més l'opinió dels altres que tot el que podem aprendre, el que ens educa i no se'ns permet equivocar-nos.

Si una tragèdia és anònima i ens emociona, ens genera empatia i un cert dolor, és que és una tragèdia de proporcions desmesurades, enormes ...  Siguin quines siguin les causes, afecten a molts, i aquest molts ens crea una sensació de dolor, de que massa gent pateix per un fet, per molt allunyat que sigui. Però quan la tragèdia és propera, per petita que sigui, pren proporcions gegants.

No s’ha de banalitzar, convertir en anècdota, en nimietat, futilitat o ridiculesa, un fet, una qüestió o una situació que afecta greument a la vida de persones amb massa repercussions en diversos àmbits de la vida social.

Ens estem acostumant, desgraciadament, a llegir en els diaris o veure a les televisions notícies sobre l’anomenada ‘violència de gènere’. La violència contra les dones per part dels homes, sovint amb resultat de mort. La gran pegunta és que havent entrat al segle XXI, encara hi hagi homes que tinguin un concepte patrimonial de les seves parelles i es creguin amb el dret de maltractar-les o matar-les si així ho consideren.

Hi ha homes que no poden suportar que els puguin abandonar i l’orgull de mascle dels quals queda absolutament ferit per aquest fet. La nostra tasca ha de ser, dir ben alt, que els homes i les dones som iguals, tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions. Hem de defensar que no  es pot imposar un/a sobre l’altre/a. Malauradament hi ha societats que estan molt lluny i viuen ancorades en un passat massa vergonyós.

En la majoria de conflictes, fins i tot els conflictes bèl·lics, es perpetuen per la ignorància, nosaltres acostumem a tenir pressa, molta feina i poc temps. Cada dia ens cansem de veure les notícies als mitjans de comunicació, observem impotents que “tot són morts i desgràcies”.

En el llibre “Davant el dolor dels altres”, de Susan Sontag, ens diu que “no hi ha res de dolent en apartar-se i reflexionar. Ningú no pot pensar i colpejar una altra persona a la vegada.”

Hem de prendre consciència de quina incidència tenen els nostres actes quotidians sobre els altres, en els petits actes de cada dia, el menjar que comprem, la roba que portem, els mòbils que utilitzem, els vehicles que conduïm, les botigues on consumim i en quina mesura ho fem, de quins bancs som clients... El pitjor que ens pot definir és el cinisme de les tragèdies quotidianes i tanta passivitat davant de massa mostres d’horror i crim.

Hem de ser conscients que les repercussions dels nostres actes i del dret a la vida dels/ les altres, cal pensar com si hi estigués en joc la nostra pròpia vida... Pensar que, en realitat, la guerra i les violacions massives de drets humans no maten tant com la indiferència. M'agradaria que la justícia fos justa, no ens podem quedar indiferents davant de tanta desgràcia, això no ho pot solucionar un sol país esdevé un problema mundial que requereix d’una governança global.

Un projecte social on les persones treballin, amb i per les persones, hem de protegir la humanitat i acabar amb la indiferència, si hi ha dolor és perquè hi ha amor. Massa gent fa servir la indiferència com a escut, creuen que aquesta els ajuda per fer-se més forts en les seves relacions amb els altres i fins i tot amb els seves famílies.

Cal un empoderament de les persones, que prenguin les regnes de la seva vida i decideixin què volen ser, s’ha de viure de forma congruent amb el que sentim, potenciar totes les nostres capacitats i conduir-les a la consecució d’un objectiu comú. A vegades les errades, les cometem sense voler, per omissió, per anar ràpid i no parar atenció. Sabem que, quan es produeixen combinades i repetidament poden desembocar en una crisi difícil de gestionar.

Joan Rodríguez i Serra, és educador social.