Cops d’efecte

I tot perquè en un moment donat, la balança es decanta pel costat que més ens satisfà i generalment sense que res hagi fet pensar abans que allò podia ser així. Clar que, generalment, això passa perquè nosaltres estàvem instal·lats en la foscor i ho vèiem tot negatiu. Allunyats completament del càlcul de probabilitats i la lògica cartesiana.

Acaba de passar amb la selecció espanyola de futbol masculí. Els dos primers partits de la Eurocopa no havien estat per tirar coets i la majoria veia i deia que Espanya agafaria les maletes per tornar a casa. Oblidant -ells i els fanàtics que tot ho fiaven a la “fúria española”-que la ciència i el futbol poca cosa tenen en comú. I arribà el partit contra Eslovàquia i els de la “roja” es tragueren la son de les orelles i feren cinc gols. Avui, l’eufòria està servida. Ja ningú recorda les crítiques als jugadors per massa inexperts i al seleccionador per haver deixat a casa a les vaques sagrades. Ara és el moment de parlar del canvi de cicle, dels valors emergents i de la bona feina de l’entrenador. Hem passat en una hora i mitja de ser un equip acabat i sense idees a ser el campió. Ja abans de jugar la segona fase i la final. I tot perquè els jugadors han donat un cop d’efecte que, insisteixo, té molt a veure amb la sort i poc amb la física quàntica.

És el mateix que ha passat amb l’independentisme català i l’immobilisme centralista. En un tres i no res i gràcies a les imatges dels “presoners” recuperant la llibertat i la gent protestant davant del Liceu, el primer sembla que ha recuperat les ganes de sortir al carrer i fer sentir la seva veu, mentre el segon ha començat a reaccionar cridant com si li haguessin trepitjat un ull de poll. Ignorant -uns i altres- o no volent veure que tot segueix força igual. Perquè la llibertat recuperada pels presos polítics té tots els condicionants i salvaguardes com per quedar reduïda a un permís permanent per anar a dormir a casa. Com el que, per cert, acaba de rebre Urdangarin. La inhabilitació continua vigent i el perill de tornar a la presó si es fa quelcom que els jutges interpretin com un perill per la societat espanyola. Però també perquè la cridòria del PP, Vox i la dreta en general, pot acabar castigada pels tribunals europeus dels que, els agradi o no, quan vàrem entrar a la UE, vàrem acceptar que ens poguessin jutjar i, si s’escau, condemnar. Com acaben de fer amb l’estat espanyol per la sentència -per cert, ratificada aquí pel suprem espanyol- sobre el presumpte “enaltiment del terrorisme” que havia fet, segons ells, el basc Tasio Erkizia en un acte d’homenatge a un assassinat del nefast “Batalló Basc-Espanyol”. Però, com en el cas del futbol, un fet puntual en el procés evolutiu del problema, canvia aparentment tot l’escenari. I els que senten el fet com favorable, proclamen als quatre vents que, per fi, la justícia s’obre pas en la foscor, mentre els altres hi treuen importància i ho titllen de fet irrellevant i incidència menor mentre esperen un altre fet per passar al contraatac. Ni que siguin unes consultes a Internet com les que, segons Casado, els CDR varen fer. Buscant, segons diu, la millor manera d’atemptar contra ell.

El fotut del cas és, però, que aquesta dinàmica s’estén de mica en mica a tots els àmbits de la nostra societat. Tothom sembla convençut que un petit fet o incident -degudament amplificat, manipulat i difós- pot canviar l’evolució d’un problema, duent a la ciutadania/clientela/afecció a canviar el seu punt de vista i línia d’acció.

Mireu, sinó, el canvi dels ciutadans en relació a la pandèmia. Una hàbil i esbombada maniobra d’alliberament de la tirania de la mascareta a tot l’estat, està estenent entre la població la sensació que el coronavirus és ja cosa del passat i, per tant, que es pot tornar a actuar com dos anys enrere. Dient també -amb la boca petita- que cal mantenir la prudència i dur la mascareta a la butxaca. Per si algun cop d’efecte canvia el panorama.

O la sensació d’alleujament que s’escampa entre la ciutadania en saber que Sánchez ha optat per rebaixar l’IVA de la llum -disparada de preu- del 21% al 10%. Sense ni calcular l’estalvi que això suposarà per les nostres butxaques. O algú es veu amb cor de fer el càlcul?

El procés d’actuació del poder és clar. Tinc un problema que no sé com resoldre? Doncs l’embolico tant com puc i, un cop podrit i en boca de tothom, surto del despatx, dono un cop d’efecte messiànic que canvia el panorama i apunta una possible solució -sempre a mig termini- i me’n entorno al cau amb l’excusa que aquell no és el problema més important que tenim. Temps tindré, si s’escau, per esmenar el possible/probable error. Com diuen a les Castelles: “Un clavo saca otro clavo”. O com diem nosaltres: “En terra de cecs, el borni és rei”