Necessaris, sí; suficients, no

No voldríem en aquest moment estar a la pell dels dirigents polítics que tenen la responsabilitat d’encarrilar la situació política que fa anys que vivim. Més que encarrilar possiblement sigui tornar a evitar el famós xocs de trens després de la situació que hem viscut amb descarrilades i efectes massa evidents i penosos.

Fa anys que vivim en un constant estira i arronsa que segurament no ajuda massa a la ciutadania en general a situar bé el focus per poder veure la realitat i com aquesta es pot transformar.

Ja sabem que la política té un substrat de teatre notable. La posada en escena, el to de les intervencions, els punts d’inflació en els discursos, els marcs i escenaris triats per fer les coses, fins i tot l’aspecte formal en que es presenta el polític de torn influeix després en el resultat del coneixement i l’impacte del missatge que es vol llençar.

Vivim moments en que la declaració i la contradeclaració es succeeixen amb una rapidesa que impedeix masses vegades, -el rebombori és alt i permanent-  triar el gra de la palla, destriar el posturegi innegable que hi ha i el fons real del que es diu o es vol dir .

Per tant més que les paraules potser hem de fixar-nos en el fets. Ja ho va dir Montilla, Fets i no paraules, perquè en política moltes vegades les afirmacions que es fan al llarg del temps s’evaporen en el moment en que cal prendre decisions en circumstàncies ben diferents de les que hi havia quan es parla, i per tant, la decisió que avala l’acte polític és la que finalment val i compta.

Exemples; entre l’afirmació de “l’indult se’l poden fotre per on els hi càpiga” feta per Junqueras al 2019 a "Hi ha gestos que poden alleugerir el conflicte" i finalment afirmar fa ben poc que d’indult és el“triomf que demostra algunes de les febleses dels aparells de l’estat espanyol” hi ha diferències i canvis més que notables.

Però es que a l’altre banda de l’imaginari “ring” Pedro Sánchez afirmava coneguda la sentència del “procés” "El acatamiento de la sentencia significa su cumplimiento, reitero, su íntegro cumplimiento”. És a dir no contemplava l’indult tot i que tampoc no ho negava a explícitament. Si era més contundent el ministre Abalos “No procede en absoluto hablar de indultos. Desde luego el Gobierno no tiene esa voluntad". En fi el que es diu ara res té a veure amb el que es deia fa un parell d’anys o menys.

I ho celebrem perquè l’indult alleugereix la situació i rebaixa el patiment de la gent empresonada i dels seus entorns, però no resol res del tot. Si el govern espanyol creu que això és final s’equivocaria i generarà de nou una certa frustració a aquesta societat a la que diu Sánchez que s’adreça i amb la es vol retrobar, retrobament, per cert, que és la justificació, en part, dels d’indults. Calen passos evidents, entrar de màxims i trobar els punts on sigui possible un apropament i uns acords que caldrà que siguin referendats per la ciutadania inexorablement, cal recordar -al marge de la república de durada breu fruit d’un referèndum no reconegut internacionalment- que el darrer document d’encaix -Estatut del 2006- va ser votat i després estranyament retallat. La sobirania popular condicionada per un tribunal. Paradoxa  estranya. El món al revés

Escenificació al Liceu, certament el lloc triat no deu ser el més adient per una conferència amb voluntat política. Ara bé l’escenificació ha estat austera i amb tots els ingredients per l’èpica del moment. Coros a l’entrada bramant contra l’opressió espanyola i reclamant l’amnistia, una mena de cors de Nabucco catalans sense afinar tant, però fent-se sentir, això sí. A la catedral musical de la burgesia catalana, Sánchez, va trobar-se també amb l’interrupció d’una mena del Jimmy Jump de torn reconvertit aquets cop en independentista de pro que no volia posar-li la barretina a Sánchez sinó reclamar l’amnistia, segurament l’havien fitxat i portat els mateixos organitzadors de l’acte perquè Sánchez s’esplaiés sobre la diversitat d’opinions i la tolerància.

I clar, critiques de l’actual govern perquè l’acte és titllat de publicitari i fins i tot el vicepresident Puigneró creu i afirma que la presència de Sánchez al Liceu és una operació per  fer "màrqueting" sobre els indults, mentre Puigdemont ha dit que on s'han d'enviar "missatges polítics" és al Parlament i no al Liceu, on ha dit que "es pot sentir òpera o inclús fer teatre".

Raó en tenen, però ni Puigneró ni Puigdemont poden tirar cap pedra -la primera o la segona- o és que no recorden on van presentar ells la Llei del Referèndum de Catalunya (la mare de totes les lleis) abans que al Parlament? Ni més ni menys que al Teatre Nacional de Catalunya, el temple de la comèdia nostrada,   amb una “funció” amb diversos actors i actrius retransmesa a tot el País. Home que ara critiquin, doncs que voleu que us digui... o és mala memòria o és un exercici de superioritat moral que no els hi reconeixem...

Però ja se sap  el teatre és inherent a la política. Com a la vida mateixa. Hi ha “funcions” més interessants que altres i la de Sánchez al Liceu doncs s’ha rebut en divisió d’opinions. Però tampoc és original. O es que tampoc recordem la posada en escena dels discursos sobre el país fets per líders destacats que han ocupar l’escenari del Palau de Congressos o al Fòrum del mateix espai. Per tant d’escenificacions de més o menys qualitat i acceptació n’hem vist i en seguirem veient. No cal esquinçar-se la roba.

I l’altre gran titular (que no vol dir que sigui el més important) és la plantada de les autoritats catalanes. Creuen vostès que això ha immutat el president espanyol. Creuen que no s’ho esperaven?. Malgrat el que diguessin aquí el discurs de Sánchez creiem que anava més adreçat a l’Espanya, aquella que mica en mica ha anat canviant la seva posició sobre l’indult i aquella Espanya que malgrat no compartir la decisió tampoc s’hi posiciona en contra i naturalment també es volia adreçar a la societat catalana amb una certa voluntat de rebaixar el to en la relació política encara crispada. Si ho ha aconseguit ja són figues d’un altre paner..

I com era d’esperar ara la decisió ja presa d’atorgar l’indult és veu segons el prisma pel que es miri. Uns com un victòria i els altres com una derrota, i potser el que cal es acceptar que els indults tenen virtuts i inconvenients pel govern  sigui el català o l’espanyol. I segons com segueixen avançant en el camp de la negociació hauran servit més o menys políticament. Humanament no hi ha dubte del seu valor i de la seva necessitat.

Però Sánchez hauria de tenir clar que més enllà dels 300 i el contestatari de l’estelada inclòs, hi ha molta més gent al país que reclama que es segueixi avançant. Repetit però cert, l’indult era necessari però no suficient per resoldre el repte plantejat. Ho clavava el periodista Jordi Mercader quan titulava una reflexió sobre el que ha passat aquets dies Un petit pas pels independentistes un gran salt per Sánchez, recordant la frase de Neil Armstrong al posar els peus a la lluna.

Doncs es tant senzill com això, el soroll mediàtic dels indults passarà ràpid, la dreta faci el que faci el govern de Sánchez anirà a totes per tant és el moment de valorar el que s‘ha fet, però tenir-ho com un primera pas, -cadascú hi posarà la mesura, petit gran o mitjà- i intentar avançar consolidant acords i pactant desacords.

Fet el primer pas endavant per part del govern Sánchez ara, aquesta mateixa setmana, es reuniran el dos presidents, a veure si saben enfilar convenientment el camí i les etapes a seguir.

S’ha dit i repetit, necessaris sí, suficients, no. Però discrepant de moltes de les estratègies dels indultats ens plau enormement que estiguin en llibertat, llibertat que no haurien d’haver perdut mai.

Passada l’eufòria toca la reflexió.