Veritat o atreviment

Quan jugues a veritat o atreviment amb la teva classe, l’important no és el que es diu. Perquè saps perfectament que quan et preguntin qui et sembla més atractiu, no respondràs sincerament. No; mai no admetràs que la persona que t’agrada es troba just al teu costat, i tampoc esperes esbrinar si els teus sentiments són correspostos perquè ningú no es declara davant de tota la classe. Llavors, què té aquest joc que no deixa mai de fascinar-nos?

Veritat o atreviment és l’exemple perfecte que el que subjau rere les paraules, el que es calla conscientment, és una part indestriable del llenguatge. La tensió palpable, el fet que no el mires als ulls mentre dius la resposta, quant de temps trigues a respondre, l’atenció desmesurada que dediques a algú que tothom sap que no t’interessa. Això és el que ens agrada. Intentem esbrinar els pensaments d’aquells amb qui no parlem normalment durant aquests jocs esporàdics, analitzant tant les paraules que van escollir com les que van decidir evitar.

Ara imagina la següent situació: la teva millor amiga ha jugat a veritat o atreviment amb la seva classe i t’explica el que va dir la gent. Et resumeix les converses que van sorgir i et pregunta si, amb aquesta informació, podries esbrinar si el noi que li agrada està interessat en ella. La teva amiga no se’n recorda amb precisió de tots els detalls i t’ofereix una versió lleugerament distorsionada però que resumeix l’essència del que es va dir. No creus que la manca d’informació, un lleuger canvi en la manera d’escollir i pronunciar les paraules, marca completament la diferència? Que hauries d’haver estat allà per a que les teves conclusions estiguin fonamentades? Oi que no podries ajudar-la?

Si en aquest cas ho tenim tan clar, per què no pensem el mateix quan parlem de llibres? Per què les “lleugeres” variacions, les traduccions imprecises, l’omissió de certes escenes, no fa que se’ns regiri alguna cosa per dins? I el mateix amb les pel·lícules. Amb l’art.

Llegim per emocionar-nos. I un grapat de taques negres sobre un fons blanc, a simple vista, no té la capacitat de provocar-nos cap reacció física; no té gaire sentit. Ningú en plenes facultats es posaria a plorar en veure una lletra “a” ben escrita. Si anem una mica més enllà i parlem d’una successió de fets que involucren uns personatges en un espai i un temps, així, fredament, tampoc sembla racional la nostra atracció cap a les històries. (Que es coneixien des de petits i es van enamorar? I a mi, què m’expliques?) Perquè el que distingeix la literatura d’una llista de la compra o d’un article científic és la necessitat irrefrenable de l’autor d’expressar-se i desfogar-se. Nosaltres, com a lectors, busquem sentir-nos identificats, connectar amb algú, saber que no estem sols i que una altra persona ha sabut articular alguna idea que no érem capaços d’exterioritzar.

George Orwell era un maleït geni. Va escriure una distopia en la qual gairebé tot estava prohibit. Però el que em sembla més intel·ligent del món que va crear no són les càmeres omnipresents ni el Gran Germà que tan famós s’ha fet. No. El millor tret del seu univers distòpic i del que ningú en parla és la neollengua. Al seu llibre, els governants, per sotmetre la població, decideixen suprimir el llenguatge. Amb aquest objectiu creen la neollengua, que elimina totes les paraules innecessàries i deixa només les imprescindibles referents a les necessitats bàsiques. Així, per exemple, se suprimeix la paraula “guerra” i es canvia per “no-pau”. Segons aquesta gent, no hauríem d’omplir el nostre cervell amb tantes paraules quan amb menys ja podem anar tirant. I el poble ho acceptava tranquil·lament, sense ser conscient que suprimint la paraula “guerra”, estaven suprimint dels seus caps l’existència d’aquest concepte, de manera que identificar una situació bèl·lica quan la veien es feia gairebé impossible. Quina és la línia que separa la pau de la “menys-pau”? Com es poden queixar en aquest món de l’opressió si no la poden identificar perquè no coneixen l’existència d’aquest concepte? Els personatges intuiran que hi ha alguna cosa que està malament però no disposaran d’eines per identificar-la.

Sense un ampli repertori de paraules al nostre cap, no podríem desenvolupar opinions complexes sobre el món que ens envolta i lluitar per una vida que ens agradi. Ens limitaríem a presenciar com els pensaments es succeeixen de manera molt vaga al nostre cervell sense poder identificar-los, i mai aconseguiríem sentir-nos satisfets. Aquest és el poder que tenen les paraules.

Hem de defensar les paraules perquè ens donen veu. I, més concretament, hem de defensar els llibres.

Els llibres ens procuren una mirada crítica a la qual tots en tenim dret. Ens repten, emocionen, qüestionen, desperten. Connectem amb l’escriptor i sentim que no estem sols, que a algú li han passat pel cap les mateixes parides que a nosaltres. A la seva prosa hi ha l’encís, però també un reflex de la seva personalitat.

Per això estic en contra de la censura.

I crec que tu també hauries d’estar-ho.

Miraré de convèncer-te.

La censura va ser una de les principals armes amb les quals els feixismes van sotmetre a la població fa tant de temps (o potser no en fa tant?). El primer que va fer Hitler va ser ordenar una crema massiva de llibres. Oi que sembla una bogeria, tractant-se només d’unes pinzellades de tinta sobre paper? Per què en tenien tanta por? Alguna cosa deuen tenir els llibres que fa que un dictador decideixi cremar-los. (I aquesta cosa són les idees, que provoquen accions).

Un altre avantatge dels llibres que els confereix un valor incalculable és que serveixen com a màquina del temps. Potser la història la van escriure els vencedors i la veracitat d’alguns fets és qüestionable, però els llibres ens mostren directament la manera de pensar d’altres èpoques. Per exemple, El diari d’Ana Frank. Ens explica de primera mà què significava ser una noia jueva en plena Segona Guerra Mundial.

Segurament no t’estic explicant res de nou amb això. Però, i si et dic que la versió que es ven ara d’aquest llibre no és l’original? El pare d’Ana Frank va treure algunes pàgines que no volia que sortissin a la llum. Allà on l’escriptora parlava de regla i sexualitat.

Altres llibres que han estat censurats són els de Mark Twain i Agatha Christie, per les seves connotacions racistes.

Mentre que en el cas d’Anna Frank la censura va ser motivada per un puritanisme excessiu, amb els altres dos autors s’ha fet en defensa dels drets humans. Si bé el primer escrúpol l’estem deixant enrere, el segon és un que n’ha aparegut recentment: censurar pel bé del políticament correcte.

Però jo et pregunto: realment aconseguirem alguna cosa esborrant els missatges d’intolerància de l’art? Modificant llibres d’altres èpoques per a què avui dia no ofenguin a ningú?

Personalment, crec que els problemes no se solucionen evitant-los. No podem esborrar els termes racistes o masclistes de llibres antics. Perquè, com he dit abans, la manera d’escollir les paraules importa; n’és un reflex de la personalitat de l’autor i dels valors de la seva societat. I si permetem aquestes “petites variacions” que “no afecten la història en conjunt”, la literatura deixarà de ser una màquina del temps. Estaríem esborrant la figura de l’artista, i això és molt perillós perquè, sense aquesta, en lloc de llibres tindríem simples productes per a fer diners i entretenir una estona.

Al món hi ha coses bones, però també d’altres molt dolentes, i la literatura l’ha de reflectir. Hem de desenvolupar un pensament crític que ens permeti identificar la intolerància quan la veiem. Hem de tenir referents del que hem d’evitar. Hem de saber interpretar l’art i destriar els missatges bons dels dolents. I això no ho farem amb una literatura esbiaixada, feta a mida perquè no ens ofengui.

Amb això no estic defensant el racisme ni el masclisme. Tot el que atempti contra els drets humans ha de ser condemnat. El que defenso és el nostre dret a saber quins escriptors eren intolerants i en quina mesura ho eren; el nostre dret a conèixer com és la societat realment. Ens han de donar l’oportunitat de jutjar per nosaltres mateixos els llibres i les pel·lícules.

Perquè no aconseguirem una societat més justa i igualitària si fingim que ja la tenim. Hem de tenir més atreviment per enfrontar-nos a la veritat.