Aval, que fa baixada

Ara que determinades instàncies del poder han descobert les possibilitats que ofereix aquesta figura jurídica/econòmica, potser seria un bon moment per reflexionar -elles, que nosaltres ja ho fem habitualment- sobre el seu concepte i, sobretot, la seva aplicació. Perquè, primera reflexió, o juguem tots o trenquem les cartes. Jo no estic en contra que s’apliqui aquesta figura legal quan hi hagi indicis de malversació. Però del que sí estic en contra és que es faci només quan a algun poderós li convé. Temps hi haurà per discutir si era o no malversació, però si hi ha indicis, endavant.

Però endavant sempre. I, per tant, si el Sr. Aznar no fou capaç de trobar “armes de destrucció massiva” a Iraq, també va malbaratar. I se li hauria d’aplicar la mateixa tècnica que ara s’aplica a uns senyors i senyores que varen permetre que el poble català expressés la seva opinió, cosa que, pel que es veu, pot ser constitutiva de delicte. Igual que s’hauria d’haver aplicat als senyors de la plataforma “Castor” per generar terratrèmols, en comptes de donar-los una indemnització (directa o indirecta) per haver-los obligat a aturar les obres. Insisteixo doncs. O tots moros o tots cristians.

Però, segona reflexió, aquesta aplicació caldria fer-la extensiva als encarregats de vetllar per la correcta aplicació de la llei i execució dels projectes. I més en un país on per cada treballador que fa una feina, n’hi ha dos o més que, en teoria, la controlen. O no és aquesta una de les funcions dels Directors generals, Caps de serveis, Inspectors, arquitectes, economistes, etc...? Doncs quan un operari, empresa, govern o “sursum corda”, falli en la seva feina i sigui encausat, també a ells els li haurien de demanar responsabilitats, econòmiques i en forma d’aval, mentre es decideix si la cosa acaba als tribunals i pendent de la justícia. Que de sentències revocades, inversions fallides, projectes irrealitzables, construccions defectuoses, monuments inútils, etc..., lamentablement, no en manquen. O hem de parlar dels esvorancs de l’AVE, els aeroports fantasmes, els submarins que no suren o els avions que s’estimben?

Encara queda una tercera reflexió. Igualment important i que posa la cirera al pastís. Perquè, que se sàpiga, els jutges no son infal·libles ni tenen la raó absoluta. Per tant, també a ells els hauríem d’aplicar aquest principi de “previsió de fons” pel cas que la seva sentència resultés fallida. Com aval i perquè parlar d’una justícia justa, deixi de provocar rialles o, com a mínim, somriures escèptics i mirades vergonyants. Perquè si el polític català de torn no fou prou curós en el control de la despesa per determinades accions, una sentència equivocada també pot ser fruit d’una manca de cura per part d’algun dels implicats en el procés d’estudi, anàlisi o determinació. Des de l’investigador encarregat de buscar les proves que, ai las, no es troben, a l’uixer responsable de les fotocopies internes que acaben en mans de certa premsa, passant per la senyoria que valora els fets des d’un determinat punt de vista. I totes aquestes accions, segons qui les mira, poden ser constitutives de delicte i, per tant, amb dret i deure de sanció. Pel autor material, l’uixer, el funcionari que li dona l’ordre, o el càrrec superior que ho autoritza o valida. Tots van en el mateix paquet. Cert que uns per acció, altres per omissió i altres per deixament. però tots tenen la seva part de culpa i, per tant, es mereixen el seu càstig, sigui en forma de presó preventiva o d’aval.

Sense oblidar -matís important- que sovint, quan el delicte o la infracció son grossos, permeten al malfactor tenir al seu servei un estol de professionals que faran tot el possible i més per exonerar-lo, mentre el ciutadà normal queda en mans d’un únic advocat, en molts casos d’ofici, que feina rai a aconseguir una sentència absolutòria o una fiança raonable.

Per això, no crec ser l’únic que pensa i creu que la justícia fa baixada. Sortosament, de manera diversa i, per tant, amb esperances d’aconseguir una sentència favorable. Però sense això suposi la garantia d’imparcialitat que, un dia si i l’altre també, els corifeus del poder judicial pregonen.