Citius, altius, furtius, communiter

Finalment, s’han inaugurat els Jocs Olímpics de Tokio. Però curiosament, ningú ens ha explicat que, el 20 de juliol del 2021, la 138ena sessió del COI va aprovar -també a Tokio- afegir a la tradicional divisa olímpica “Citius, altius, fortius” (“Més ràpid, més alt, més fort”) una quarta paraula llatina “Communiter” que s’ha traduit com “junts” i que expressa, si més no en teoria, la voluntat d’una harmonia mundial al voltant de l’esport. Allò que els publicistes ben intencionats van definir, el 1992 a Barcelona, com l’esperit olímpic.

Com passa sovint, però, les coses no son tan clares com les voldrien els exegetes de l’idea que es vol explicitar. L’olimpisme ferotge i competitiu que fins ara ens han predicat, té poc de l’esperit que ara es vol insuflar en el moviment olímpic. Com la política real i quotidiana té poc de l’esperit constructiu i solidari que quasi tots els partits prediquen.

Però tornem a l’olimpisme, perquè potser l’exemple ens permetrà aprofundir en allò que altres cops ja he explicat sobre les tres etapes del procés d’aprenentatge racional (Sorpresa, curiositat i reflexió).

Pel que sembla, el “Citius, altius, fortius” que Pierre de Coubertin va proclamar el 1894 a la Sorbona de Paris durant la creació del Comitè Internacional Olímpic, no era de collita pròpia. Henri Didon, un frare dominic bastant reaccionari que “desfogava” als seus alumnes mitjançant l’esport que Coubertin divulgava a les escoles, li va regalar la frase amb què animava als seus alumnes a seguir una bandera que els havia de dur a la victòria a través de la lluita sense quarter. Darwinisme en estat pur i dur.

De fet, potser en agraïment a ella, Coubertin se’l va endú a Atenes quan, el 1896, va haver d’accedir a fer-hi (els patrocinadors, ja aleshores, decidien i manaven) els primers Jocs Olímpics de la era moderna. I li va permetre que oficiés la primera missa Olímpica a la cerimònia d’inauguració i davant de 4000 persones.

Però el més polèmic estava per arribar. Desprès dels Jocs de Paris del 1900, ja amb participació femenina però menor i marginada, l’olimpisme de Coubertin ensenya la poteta. Als Jocs Olímpics de Saint Louis, als EEUU, s’organitzaren proves segregades i esports especials adreçats a tribus salvatges no civilitzades, que feren enrogir la primera democràcia moderna tot mostrant el supremacisme que s’amagava darrera tot plegat.

Potser per això, a les següents Olimpíades, les de Londres, durant la missa olímpica celebrada pel bisbe de Pennsilvània Ethelbert Talbot, aquest proclama als quatre vents que el realment important d’aquella Olimpíada, no era tant el guanyar com el participar. Concepte que Coubertin incorpora ràpidament al seu ideari. Potser no tant per convicció com per fer així callar -sense èxit- als que tímidament reclamen la seva dimissió per haver accedit inicialment a que els jutges de les proves fossin tots britànics. Una dimissió que arribaria més tard però sense impedir que Coubertin potineges des de l’ombra, la tria del Berlin hitlerià per les Olimpíades de 1936.

Perquè el “Citius, altius, fortius” fou des del principi, objecte de polèmica entre els que veuen en l’esport un mecanisme de superació personal i, per tant, relativitzen l’èxit en la competició puntual, i els que persegueixen, costi el que costi, la derrota del contrincant en nom d’una comunitat, unes idees o uns ideals. En definitiva, entre els que veuen en el “Citius, altius, fortius” una simple voluntat comparativa i els que l’interpreten com un mandat que cal complir costi el que costi. Dopatge inclòs.

D’aquí que, la incorporació d’aquesta quarta paraula “Communiter” hauria de servir per eliminar, no la competitivitat de l’igual sinó la prepotència del campió o la fatuïtat del superior. Com en tants altres aspectes de la vida diària de les comunitats. Però la cosa no sembla anar per aquí. Fer una cerimònia amb “numerus clausus” prepotent i pagat de si mateix, relegant a la resta de la gent a mirar la televisió, no sembla un exemple a seguir. Sobretot quan es planteja la competició com un “nosaltres sols contra el món”. Un concepte que desplaça, subtilment, la competitivitat cap al camp de l’odi, la rancúnia o la trampa. Les concentracions a Neptuno, Cibeles o Canaletas, per esmentar només un exemple sense sortir de l’esport, en son una mostra.