La responsabilitat de decidir

Noves mesures de la Generalitat. Restricció de circulació entre els 00,30 i les 6 del matí, reducció de l’horari d’obertura del restaurants i centres d’oci, reducció a deu persones juntes i també recomanen que s’eviti la presència a les platges i a determinats espais públics, sobretot places, en horari nocturn.

Aquestes mesures, que deuen ser molt importants, han generat malestar i molt en el món municipalista que veuen com una vegada més el govern de la Generalitat dicta unes mesures que són impossibles de complir, per més que es vulgui, amb els recursos humans i tècnics que tenen els ajuntaments.

Si això ho presentés el Conseller de Salut, mira, passi, perquè potser no és el seu negociat i ho fa al costat del Conseller d’Interior, que li toca òbviament, i que se’l veia una mica incòmode ja que ha estat alcalde i sap que no sembla massa lògic ni de rebut, carregar els ajuntaments amb una feinada quan els manquen molts recursos.

Però això sempre ha estat així. La generalitat proposa, el parlament legisla, la generalitat en segona volta executa i els ajuntaments carreguen amb els costos. Això és històric, potser injust, segurament, però ha estat i és la moneda de curs legal d’ençà la recuperació de la Generalitat, i com que el finançament dels ajuntaments està encara per resoldre i el marc competencial continua amb línies difuses, porta a pensar que en aquest país allò que afecta els ajuntaments amb costos humans i econòmics no té massa importància. Ja s’espavilaran. No és nou. Un costum adquirit que ja s’ha convertit en habitual.

Aquest cop els ajuntaments d’una manera ordenada i civilitzada -el tarannà que històricament han tingut els ajuntaments- s’han rebel·lat i potser ja han dit prou, demanen claredat i recursos, no poden actuar sota recomanacions perquè se’ls ensorra el marc normatiu i també perquè són impossibles de complir algunes recomanacions quan no disposen ni de mitjans ni de possibilitat d’actuar amb la necessària contundència i amb resultats positius. 

Les competències de salut pública i la de la seguretat són en major part de la Generalitat, i per tant, és aquesta qui hi ha de posar més recursos perquè es puguin complir les seves exigències. Els ajuntaments poden complementar però mai, mai podran assumir el pes més important d‘aquestes mesures que ara es demanen per poder fer front a la cinquena onada de la pandèmia en mig de l’estiu i amb uns antecedents de desescalada que potser van ser massa optimistes.

Però tot plegat encara ens va sorprendre més quan en una tertúlia comentant aquestes mesures la periodista de La Vanguardia, Isabel Garcia Pagan, manifestava que en privat molts alcaldes i alcaldesses es mostraven sorpresos pel canvi de maneres i actitud del Dr. Argimón.

El pas de Secretari de Salut Pública, càrrec amb un fort predomini de la vessant tècnica a la que té ara com a Conseller, càrrec eminentment polític, sembla que l’ha afectat en la manera d’actuar.

Els responsables tècnics i els responsables polítics que formen part de manera diferent del govern també tenen funcions diferenciades.

Qui actua com tècnic té uns coneixements sobre la matèria sobre la que treballa, coneixements que el permeten en cada moment analitzar situacions, preveure escenaris de futur de l’evolució del tema i també les conseqüències parcials que pot tenir l’evolució del tema i per tant amb el seus coneixements i anàlisi pot marcar unes prioritats des d’una òptica parcial o sectorial.

En canvi el polític cal que tingui una visió global a l’hora de prendre decisions, valorarà, i si és hàbil, escoltarà els informes tècnics que hi ha, però davant d’una hipotètica decisió haurà de tenir totes les valoracions tècniques parcials que incideixen en el tema. Vistos tots, amb visió global prendrà decisions i en algunes ocasions potser no s’ajustarà amb el que diuen els informes elaborats pels tècnics. És la seva opció.

La visió del polític és la que marcarà les prioritats, escolti o no al tècnics. Al final la decisió es farà sota els paràmetres de moltes aportacions del món dels tècnics.

S’assumeix la responsabilitat de decidir, s’assumeix la possibilitat d’equivocar-se, d’errar en la prioritat i cal prioritzar i prioritzar és triar i en la tria hi pot haver canvis importants en les conseqüències de la decisió.

El paradigma és clar l’actual Conseller, el Dr. Argimón, formava part del nucli tècnic (o tècnic-polític) que va autoritzar els formats dels festivals Vida, Canet Rock o el Cruïlla i els va ajudar a prendre la decisió d’autoritzar-ho en funció d’un moment concret i amb mesures, que a empentes i rodolons, la seva majoria han funcionat -tot i que en les imatges sobre l’ús de la mascareta brillava per l’absència en moltes persones-. Ara el mateix Dr. Argimón investit de Conseller afirma "ha sigut un error" haver-los autoritzat. I com Conseller ara entén que vistes les xifres de contagis “Amb aquestes xifres de contagis, clarament no hem fet bé les coses". L’autocrítica està molt bé i sobretot en aquest tema on ningú sap ben bé com van i com aniran les coses.

Segurament aquest canvi d’actitud o aquesta variació de les prioritats ve perquè ara l’honorable Argimón, més enllà de la visió tècnica té ara una visió molt més global, ara ha de prendre decisions polítiques que avalen uns tècnics i que altres segurament, sinó els qüestionen obertament, si en manifesten dubtes més que raonables .

Argimón decideix en funció del tot, de la visió global i ja no sols de la visió tècnica que domina i dominava en el passat i també ara revestit de l’autoritat política la seva decisió, avalada pel consell executiu, va a missa.

Però la relació entre el fet tècnic i l’acció política a vegades es confon, potser les línies de separació no són prou clares fins i tot en algun moment s’ha parlat de “governs tècnics” (Itàlia n’és el paradigma) amb la missió d’actuar fent funcionar la maquinària de l’estat cercant la màxima neutralitat política. Això possiblement és una solució en moments determinats però que cal que la durada sigui pel menys temps possible ja que del contrari és subvertir la voluntat majoritària dels votants.

Però també és cert que hem vist polítics que volen actuar com a tècnics qualificats i així acabem veient autèntics bunyols i nyaps des de la via pública fins decisions socials o econòmiques fruit de la tossuderia de polítics que sense saber ben bé quina és la seva funció volen acabar trobant solucions tècniques que masses vegades està lluny de la seva competència i sapiciència.

Però també hi ha la voluntat contrària que els tècnics acabin ocupant l’espai reservat a la política. La tecnocràcia també ha dominat molts espais del que hauria de ser la política i ho passen tot pel filtre de coneixement, a vegades grandiosos però potser massa sectorialitzats com per poder tenir una visió global imprescindible per afrontar un tema determinat a tractar de l’acció a portar a terme.

La tècnica -o la ciència- ha d’aportar solucions que poden venir des de diversos angles, però correspon finalment al polític decidir, en funció de la seva representativitat i aval popular. Que cal tenir en compte l’opinió dels que dominem o coneixen la matèria segur, però la globalitat, la intervenció i la prioritat correspon als polítics que son els que legítimament i legalment estan  avalats per fer-ho. Assumint això sí les responsabilitats de les seves decisions i rendint comptes amb transparència davant la ciutadania que valorarà la seva decisió i actitud.

L’actuació política ve determinada pel projecte polític al que es serveix, el programa, les prioritats i altres vectors i entre ells hi ha els tècnics que tenen la seva importància sí, però cal equilibrar-los amb altres elements.

No és fàcil separar la tècnica de la política sobretot en moments en que es viuen situacions mai vistes i mai previstes.

Cal demanar això sí la necessària coherència en les decisions que es van prenent i també prendre decisions que es puguin complir amb una certa facilitat a qui pertoqui.