Un dilema interessant

Perquè, agradi o no, estem en una cultura, en una regió europea, on el que històricament domina en el camp de la transmissió de patrimoni, és la figura de l’hereu. Aquell fill primogènit al qual es cedeixen la major part de possessions i diners per mantenir el patrimoni familiar com més intacte, millor. Concedint als fadristerns -la resta de fills- una quantitat de diners més o menys simbòlica -la dita “legítima”- que completa la dot que reben quan es casen. Tot sigui pel diner i, naturalment, pel poder de la família.

Però la democràcia també ha arribat a aquesta parcel·la del funcionament social. I avui en dia, tot i mantenir-se i aplicar-se legalment aquella tradició, segur que l’opinió general estaria, en una immensa majoria, més a prop del repartiment paritari entre els fills que del manteniment d’uns hàbits que sovint s’han mostrat ineficaços i fins i tot contraris al seu objectiu primigeni.

Curiosament, aquest dilema i el debat que suscita, semblen haver-se instal·lat -o hauríem de dir reinstal·lat?- en la política espanyola arran del repartiment de diners que esmentava al principi. Catalunya i Euskadi es negaven (Euskadi sembla que ha baixat veles després d’aconseguir algunes prebendes més) a què el tema fos discutit a la Reunió de Presidents autonòmics com volia el govern espanyol. Catalunya reclamava que el seu cas passés per la taula bilateral Catalunya- Estat i Euskadi, pel que sembla, ho aconseguia sense soroll, i ara no ha tingut inconvenient en passar per la conferència.

D’aquí que torni al cas pràctic de la família burgesa que es planteja l’herència del patrimoni familiar. I que es debat entre repartir-lo equitativament entre fills i filles o deixar-ho, com mana la tradició catalana (i la castellana, no ens enganyem), quasi tot en mans de l’hereu, repartint entre els demés una part que els permeti viure dignament. Part en la qual s’incloïa tradicionalment -per alguns- el procés de formació o la dot de casament. D’aquí que el segon fill fos tradicionalment empès a la carrera eclesiàstica mentre el tercer era decantat cap a la militar. I que les filles, per ordre decreixent d’edat, rebessin una dot que aportar al matrimoni i que ajudava a trobar pretendent. No endebades, els aspirants a parella del conte de la rateta que escombrava l’escaleta presumeixen de la condició de “galant fadrí”, és a dir, d’hereu.

I és que, si obrim una mica el focus i donem una ullada a l’actualitat política de casa nostra entesa en tots els sentits possibles, veurem que aquesta forma de transmetre i exercir el poder està més arrelada del que sembla. Quan es produeix allò que, eufemísticament, s’anomena un “canvi de cicle”, la resistència de l’hereu, el fill gran, a deixar el poder que ja tenia a tocar, és més que evident, buscant quedar-se amb totes les possessions i posant a cada propietat (autonomia) un fidel servidor seu per intentar superar els problemes interns.

Però, curiosament, quan del que es tracta és de crear una nova família/govern mitjançant els mecanismes de coalició, a casa nostra el repartiment segueix mimèticament el mateix model. Un dels membres de la nova família assumeix el paper suprem de propietari, un segon es decanta per la branca ideològica/religiosa, i un tercer (que generalment reprodueix internament el mateix procés d’aglutinació dirigida) assumeix la via combativa/militar.

O no és això el que va fer en el seu moment el tripartit del patriarca Pasqual Maragall, amb Carod Rovira com arquebisbe de Catalunya i Joan Saura com capità general?. Si fa o no fa el que ara intenten fer ERC, JxCat i Unides-Podem.

El problema està en què, a diferència de les famílies tradicionals, els tres partits no han estat educats en aquests nous rols. L’hereu convergent no sap -i no vol- fer de fadristern, acostumat com està a remenar les cireres. El fadristern gran, el d’esquerra, està desbordat per les obligacions pràctiques de la nova responsabilitat, més acostumat a fer de cilici del poder. I l’altre fadristern neda en la contradicció d’haver-se fet independent i voler mantenir-se fora de la estructura familiar. Un embolic permanent.

Altra cosa és el que passa a la resta d’autonomies. Allà, com que el destí ideològic/religiós del primer fadristern sembla haver-se abandonat, la cosa es redueix a un model més simple. El de Abel i Caín en disputa fratricida per les possessions, el poder i les consignes que han substituït a la doctrina. El mateix que passa a nivell de l’estat, on el govern malda per imposar reunions de presidents mentre els territoris històrics reclamen el mateix que ja demanaven a Carles I. Com, per cert, també reclamava Castella. El dret a ser ells mateixos.