Festa és festa

Ja han caigut set fulls mensuals del calendari.

Entrem al vuitè mes, l’agost.

I dir agost a la ciutat és pensar inevitablement en la Festa Major. Gairebé sinònims.

Si vius aquí perquè ja es nota en l’ambient i si vius fora perquè hi ha un enyor que es consolida més en dates assenyalades i la Festa Major és una d’aquestes dates.

Perquè històricament era la data que marcava l’alentiment del ritme de la ciutat. Es trencava la dinàmica del treball amb l’esclat de la festa i després la ciutat  festejava durant un dies.

Festa i descans

I després l‘inevitable Post festum, pestum.

I així fins que el hàbits han canviat, ara la discontinuïtat de la tasca laboral permet les aturades al llarg del temps i tot i això la Festa Major continua essent un element sobresortint, un element fundacional i referencial del nostre propi calendari com a col·lectiu.

Ens havien posat la mel al llavis. Venim d’un 2020 en que vam fer la festa que vam poder. Poca, la situació no donava per més i per tant es va fer el que es podia i a esperar el 21.

I vet aquí que a principis d’estiu es parlava d’una recuperació ni que fos parcial de les festes major, com a pas cap a una certa recuperació d’una normalitat enyorada.

Creixia doncs de manera prudent l’esperança que es podria fer la festa major, amb modulacions de seguretat i sobretot amb assumpció de responsabilitats personals d’evitar posar-se en situació de perill, per cada un però per tots.

Però la realitat no té a veure ni amb desigs ni amb especulacions del que passaria.

La més inesperada de les situacions i un avenç desorbitat dels contagis fruit de la variant delta, però també de comportament poc homologables en una pandèmia ens han situat novament en una situació sinó d’alarma (o clarament de la necessitat de l’excepció segons el Constitucional) si almenys de profunda preocupació per part de les autoritats que han hagut de prendre mesures novament restrictives.

I això afectarà naturalment a la part pública de la Festa.

I es forçaran alguns actes que potser podrien esperat un temps més a  manifestar-se. Els cercaviles acotats i només per uns quants té sentit en una festa Major?. Ja sabem que tenim la festa en l’adn vilanoví, ja sabem que frisem quan sentim les gralles, ja sabem que se’ns posa al pell de gallina quan sona la música del gegants, ja sabem...

Per tant restringir amb bona lògica les manifestacions públiques potser encara és pitjor que ajornar-les el temps que calgui. Tampoc passa res.

L’any passat per l’Ofici el nombre de catòlics practicants va pujar de manera exponencial i els de missa de sempre es van quedar sense entrada. Vet aquí la paradoxa de la festa encotillada i que podran gaudir els van córrer més a  entrar a l’nternet o fer cua tot i que els darrers de la cua no van ser aquest cop els primers en entrar al regne de la festa major. Què hi farem!.

I lema festiu d’enguany com títol de l’exposició que hi ha a la Sala “el rebrot d’un poble”, hagués fet fortuna sinó fos perquè en el moment de la festa i de l’exposició el rebrot ha estat del virus malparit que novament ens ha posat contra les cordes i ha posat els sanitaris, aplaudits en altres moments, en una situació límit i fent crides a les restriccions socials.   

Ja som conscients que som part d’una barreja cultural i social i que la festa és hereva de molts elements que s‘han anat mesclant, usos i maneres de fer que han confluït i per tant d’aquí un anys haurem assimilat algunes de les novetats  que aquesta situació de restricció i pandèmia hauran portat. Recordarem la festa amputada i restringida i la que puguem fer demà serà molt més plenament viscuda pels que vivim a la ciutat i serà com un pol d’atracció d’aquells que són d’aquí però viuen en algun altre indret.

Que en quedarà d’aquestes experiències d’ara? No ho sabem però seran records

Tots i totes en major i menor grau tenim la nostra part d’identificació en els actes festius. Amb el pas del anys van canviant les teves preferències i ara amb una situació extraordinària afrontem la Festa Major de manera diferent. Tota festa té una vessant col·lectiva, important, essencial en que es viuen extraordinaris moments de relació humana i vilatana. Però també hi ha en la festa el component molt més personal i íntim. El record de festes passades.

De moments viscuts en companyies grates que potser ja no hi són o s’han perdut en la pàgines de la nostra  història. En la nostra motxilla vital la festa i la festa Major encara més, hi té un lloc important, iniciàtic, transgressor en alguns moments i de lúcida contemplació en altres. En els temps corren i amb els avisos de Salut que no baixem la guàrdia segurament algunes generacions haurem de prioritzar aquest fets més personal, més pròpia, però l’important és que tant si participen en els actes públics com si al gaudim en bombolla reduïda el que cal és que no oblidem que la festa és un referent de la ciutat i que en la seva litúrgia hi trobem allò que fa sentir-nos partícips d'una comunitat, de la nostra comunitat amb tot el que això representa..

Principi d’agost les xifres comencen a millorar molt lentament, massa lentament, Vilanova i la Geltrú es disposa a començar la celebració festiva per excel·lència. N’hi ha ganes i moltes però potser haurem de convenir que enguany tampoc el gaudi podrà ser complert en la vessant col·lectiva. Si la Festa té com elements singular la barreja de la gent en l’espai públic, la proximitat, el tacte, l’olor, l’exaltació dels sentits, l’intercanvi en la proximitat aquest cop més que mai haurem de fer excepcions que seran un petit sacrifici potser però com a compensació sabrem que anirà en la millora de la salut col·lectiva.

Actitud cívica que vol dir seguir els consells de l’autoritat sanitària malgrat ens costi, i el cap, el cor i el cos ens demani viure amb més intensitat la festa.  Haurem de transferir el temps de treball cap el temps del gaudi però fer-ho amb l’excepcionalitat de que encara no tot està superat, que ens en sortirem sí, però encara no. 

Si s’ha volgut identificar la festa amb la nostra ciutat també hem d’estar a l’alçada del que això reclama que no és ni més ni menys que estar a l’alçada de representar i mantenir els valors que la festa representa que no són altres que els del civisme, la convivència, la integració cultural, la relació amable i cordial i ara més que mai seguir fil per randa allò que ens recomanin des de salut. Evitar el perill per nosaltres i pels altres. Ubicar-nos en una zona de confort col·lectiu que ens permeti fer passes decidides per seguir endavant i vèncer la pandèmia.

Que ens quedarà la recança de no haver pogut gaudir la festa amb tota la intensitat, segur, però és que haurem viscut perillosament i en que la línia entre el benestar i la salut personal i el col·lectiu es difumina massa ràpidament.

Un il·lustre pensador i entrenador dels anys 80 del joc de pilota va encunyar una frase que ha fet fortuna “ futbol és futbol” amb ell resumia tot allò que era imprevisible, impensable i impredictible del món del futbol, aquí i ara i malgrat les circumstàncies és pot dir que “festa és festa”. I ja està tot dit i explicat.

Que cadascú en el seu sentiment i amb les seves sensacions hi trobi el millor per gaudir.

Ja ens retrobarem tots plegats al carrer.

Ja rebrotarem... de moment però prudència, molta.