Sicília i Venècia segons David Jou

A Poemes de Sicília i Venècia (Viena Edicions), el físic i poeta David Jou hi ha aplegat dos llibres de poemes fruit de les estades de l’escriptor a Sicília, on hi ha acudit molts anys des de la seva condició de catedràtic de Física de la Matèria Condensada –d’aquí ve que el llibre es tituli Palaus i equacions-, seguit del llibre dedicat a Venècia: Diminuta imatge, un llibre on l’autor es desdobla en un personatge real, Oreste Gaetano Contini di Foscari, mort als vint-i-cinc anys. A través d’Oreste, trobem un jove David que en el seu deambular per indrets venecians ens fa participar dels seus sentiments i pensaments.

Tant si els lectors hi han viatjat i han fet la descoberta de Sicília i de Venècia, com si no l’han fet, ‘veuran’ aquests dos indrets italians diferents en el seu caràcter artístic i urbà a través dels ulls de l’autor. Sempre és així, i és estimulant dels del punt de vista creatiu que ho sigui, ja que escrivim no només des d’una sensibilitat personal sinó també des d’una biografia i uns referents culturals propis. Com un escenari, o com una plaça d’on entra i surt molta gent, paisatges i monuments ens esperen perquè cadascú de nosaltres en faci la seva descoberta, ja que coses i fenòmens ens parlen directament a l’ànima, el lloc de la recepció dels estímuls visuals i sensuals, també en sentit metafísic.

És just el que trobem en aquests dos llibres reunits ara en aquesta edició que es presenta amb una magnífica traducció a l’italià dels poemes: una visió personal d’aquests indrets que agafen una dimensió atractiva i dinàmica, ja que esglésies i monuments, canals i ponts són vistos a través de la poètica de David Jou.

Tant de Sicília com de Venècia hi ha tantes imatges prefixades que és un goig traspassar aquests límits i deixar-se endur per la cadència dels versos de David Jou que les revesteixen de l’aura de l’enamorat que les recrea tant com, en determinats moments, en comunica sensacions paral·leles, com quan el jo del poeta en la figura d’Oreste escriu a Venècia: «La nit és negra, negra/ color de negra barca.// Jo sóc d’un sol color./ Sóc ànsia». Quan vaig visitar Venècia també en aquells anys setanta en què ho va fer Jou, vaig viure un moment com aquest, prenyat d’una melangia molt profunda que contrastava molt amb la Venècia estival i desbordant de colors i arabescos que de dia tenia davant dels ulls.

Davant del Duomo de Monreale, a Sicília, escriu David Jou: «Hi ha una forma de set que es diu fotografia:/ dispara, dispara, dispara/, per beure eternament,/ com una aigua que no es cansa de brollar, aquestes meravelles.»

Sí! Podem participar de la visió d’aquella bellesa que es presenta al nu del dia assolellat, aquella sensació de ser davant d’una construcció en què cada pedra sembla que encara hi respiri el picapedrer que l’ha escairada i voldríem retenir aquesta impressió per sempre. Abans de la fotografia hi va haver el dibuix i el gravat; la literatura hi ha estat sempre, amatent a descriure aquesta bellesa i a comunicar l’emoció del moment de la seva revelació a la mirada dels ulls i del cor. David Jou s’ha sentit cridat per totes aquestes meravelles que li han travessat l’ànima amb fletxa d’amor i les ha escrites a Poemes de Sicília i Venècia. Escriure és una forma material d’eternitat que travessa el temps.