Paraula de déu

Es la frase que, si no recordo malament, el Concili Vaticà II va introduir com a final de les lectures que es feien durant la missa. Un Concili convocat per Joan XXIII el 1959 i completat per Pau VI, que buscava reformar l’església catòlica, enfosquida per la figura de Pius XII i les seves complexes relacions amb els totalitarismes feixistes. Amb aquesta i altres mesures simbòliques com la de girar els altars, posant l’oficiant encarat als feligresos que, a més, prenien un paper actiu en el decurs de la missa, entaulant diàlegs curts de pregària amb el mossèn, fins aleshores actor quasi monologuista de tota les cerimònia.

Certament, els menjacapellans que acusaven aquella renovació conceptual d’estrictament estètica, tenien part de raó, però ja sabem quant importants son les formes en els canvis. I és que, encara que alguns seglars llegissin epístoles i evangelis o arribessin a poder donar la sagrada forma ja consagrada als feligresos, la feina important, el protagonisme, la consagració, seguia en mans del capellà, únic autoritzat a dur-la a terme. D’aquí que molts aplaudissin inicialment les accions del popular i populista Joan XXIII però acabessin malfiant-se de les de l’aristocràtic i un punt tibat Pau VI.

Per això, no deixa de ser conceptualment estimulant comparar -salvant totes les distàncies- aquella situació amb la que aquests dies estan generant els talibans a l’Afganistan. Perquè ells acaben d’afirmar que no pensen governar amb democràcia, sinó seguint la paraula del seu Déu expressada per Mahoma, el seu profeta. I que si això suposa tornar les dones a casa seva i proclamar novament la guerra santa que mai han abandonat, ho faran sense que els tremoli el pols. Unes intencions que posen els pèls de punta. Sobretot perquè es produeixen quatre anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils i mentre l’aeroport de Kabul es converteix en l’única porta de sortida dels que veuen perillar el seu futur, presumiblement barrejats amb els que volen escampar el regne del terror fora de les seves fronteres.

Una comparació que em suggereix una imatge de clara reculada en drets humans i socials. Sempre que acceptem que la situació impulsada i protegida pels EEUU a la regió durant aquests anys, ha suposat alguna mena de progrés econòmic o social de la mateixa. Perquè, en el fons, tot fa pensar en una Inquisició medieval recuperada en ple segle XXI. I, per tant, porta a esperar i desitjar l’aparició, en el món de l’islamisme o dels seus rivals, d’una persona com Joan XXIII, dialogant i capaç de dur la situació a bon port reclamant el canvi de l’altre però proposant alhora millores en les seves pròpies files. Ni que sigui tan sols en les formes, però amb gestos que puguin ser interpretats com avenços i oferir, per tant, esperança.

Però tot fa pensar que aquest és un somni impossible. Perquè aquestes solucions de caire impositiu, que només donen a l’afectat l’opció de dir “amén” o “paraula de Déu”, solen ser més fàcils d’aplicar -sobretot quan es té la força- que les consensuades o pactades. Es tingui o no la saviesa de saber trobar el millor pels afectats.

Ho acabem de veure amb el polèmic toc de queda nocturn. Malgrat l’opinió dels científics que estudien la pandèmia, favorable al seu manteniment per frenar la propagació, com que hi ha uns senyors jutges als quals la normativa vigent -com als capellans d’abans del Concili Vaticà II- els concedeix la prerrogativa de dir la darrera paraula i d’interferir en el procés, la mesura s’anul·la o es limita en nom de certs principis i dogmes que ells consideren “paraula de Déu”. Encara que en altres situacions, els vulnerin o ignorin.

I mentre ells, com els cardenals i prelats preconciliars, es neguen des de fa dos anys a reunir-se en Concili per renovar els seus càrrecs tal i com mana la llei que ells mateixos defensen, als ciutadans, com als feligresos preconciliars, se’ns dona només el dret d’assistir a “misses” que es segueixen fent d’esquena als ciutadans i a respondre, “amén” a les seves explicacions i decisions. Siguin les que siguin. Potser enyorant aquella feligresia submisa de quan el general Franco feia i desfeia mentre Joan XXIII preparava el Concili Vaticà II.