Tatto o Tik-Tok

Agradi o no, són dos signes de modernitat que estan àmpliament difosos en la societat actual. Però que tenen característiques diferents i goso dir que antagòniques. Perquè, si ens acostem al fenomen Tik-Tok, consistent en fer vídeos, retocar-los i penjar-los a la xarxa per tenir com més seguidors millor, sembla clar que estem parlant d’una manera d’actuar propensa a l’ostentació, pensada per impressionar -o com a mínim condicionar- als seguidors i als tafaners, que es comporta de forma evanescent en quedar immersa en un marasme de missatges, reaccions, desqualificacions, i que té un impacte temporalment curt que cal anar renovant de forma cada cop més freqüent a mesura que el seu volum global creix.

El tatoo (tatuatge pels que emprem el català) per contra consisteix en destinar una part del nostre cos a expressar un missatge a través d’una frase, una imatge o un símbol. Una acció que, a diferència del cas anterior, es manté en un cert secret -com a mínim al principi- ja que els primers tatuatges solen fer-se en parts habitualment tapades per roba. Històricament lligat a la vinculació a grups secrets dels que era signe identificador, avui ha esdevingut vehicle d’expressió de determinades idees, abandonant la clandestinitat per ser mostrat, sovint, de forma permanent. I aquesta és, al meu entendre, la seva qualitat més destacable. L’obligada permanència donada la gran dificultat d’esborrar-lo. Un fet que, imagino, condiciona als futurs tatuats, frenats per la fidelitat eterna que implica el que allí es mostra. Sigui una frase, la imatge d’una persona o un dibuix al·lusiu.

Portant l’aigua al meu molí -pel que després comentaré- diria que els fans del Tik-Tok son gent d’idees induïdes, amb poca fidelitat als conceptes, i que, quan van a un lloc, estan més pendents de gravar allò que veuen que de gaudir-ho plenament i al marge del que opinin els altres. Que adopten una idea quan veuen que el seu entorn l’entoma i mantenen les seves pròpies quan senten que el seu entorn hi està d’acord. Els tatuats, per contra, son gent d’idees pròpies (si més no els que es tatuen al marge de la pressió ambiental patida en un o altre sentit), que les mantenen i no fan de la seva exhibició una necessitat vital.

La reflexió m’ha vingut al cap quan m’he adonat que falten dues setmanes per l’Onze de Setembre i, pel que sembla, el més calent és a l’aigüera. Quan he tingut la sensació que els que son i seran sensibles a la data històrica, poden assimilar-se a dos grups comparables als anteriors. Que viuen la seva catalanitat de dues formes diferents. Uns, a la manera dels partidaris del Tik-Tok, basen la seva acció (respectable, per descomptat) en fer filmacions d’actes o situacions, en pensar i difondre per les xarxes les frases ocurrents que els venen al cap, tot esperant tenir un allau de “like” que els permetin presumir de fer la feina ben feta. Els altres, els tatuats, comencen vivint-la en la seva intimitat, pensant molt les seves accions i compromisos, i fent allò que tradicionalment s’ha definit com “picar pedra”. Des de la seva acció individual o integrant-se en grups, associacions, societats, etc.. d’objectius coincidents amb els seus.

Una dicotomia que se m’ha acudit -imagino- en constatar el que us deia. Que el més calent és a l’aigüera (si més no públicament). Cert que hi ha una manifestació convocada a BCN i altres moltes arreu del territori, però tinc la sensació que molta gent està retenint l’alè pensant no tant en el que es demanarà en aquests actes -que també- com en el nombre d’assistents que permetrà treure més o menys pit de cara a aquesta negociació amb l’estat que tothom esmenta amb la boca petita. Probablement perquè, conscients del poc temps que duren els missatges, tothom espera el moment idoni per llençar el seu a la palestra.

Per tot això, goso suggerir que es creï una mena de “registre de voluntats” on els ciutadans puguem deixar constància de les nostres idees consolidades (els nostres tatuatges) amb data d’entrada i, si cal, de sortida, fruit d’un canvi o una decepció                                                      .

Així, evitaríem, o tindríem una alternativa sòlida i fiable, a les estimacions aproximatives d’assistents basades en imatges filmades semblants a les del Tik-Tok i que ens bombardejaran el dia 11 de Setembre al vespre.

Cert que hores d’ara ja tenim les xifres periòdiques de les convocatòries electorals, però tenint en compte l’estratègia Tik-Tok que, cada cop més, empren els partits en les seves campanyes, no estaria de més tenir, insisteixo, un mecanisme alternatiu que ens aproximés a la proporció real d’un ideari dins de la societat. Una dada que, si ho penseu fredament, s’hauria de reflectir en les dades d’afiliació als partits. Xifres que, per cert, no solen formar part dels allaus de percentatges del dia a dia polític que, en canvi, es fixa en la gent que acudeix a una manifestació o un míting, fent-ne un dogma de fe. Com el que es mostra al Tik-Tok... o al Tatoo.