Els 400 cops

Us confesso que em sento com el Antoine Doinel de la pel·lícula de Truffaut. Aquell jove rebel que, pel seu mal cap però també per la seva situació familiar i escolar, acaba entrant en un reformatori on, curiosament, podrà fer realitat el somni de tota la seva vida adolescent. Veure el mar.

I és que, des d’aquella primera col·laboració amb la gent de l’Eix Diari en la que demanava que deixéssim que els professors fessin la seva feina sense cotilles ni dependències, ha passat bastant de temps. I he arribat com qui no vol a les quatre-centes reflexions. Quatre-cents intents (pretensiosos, ho reconec) de donar un cop a la consciència de la gent.

I ho faig una setmana especialment interessant. Perquè, després de veure com els mitjans de comunicació dediquen moltes pàgines a l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York amb motiu del seu vintè aniversari (que no dic que no sigui important) i recordar-ho, m’ha vingut al cap la manifestació multitudinària de l’onze de setembre de 1977. Aquella que va merèixer un suplement especial de la revista Interviu amb una portada on, per damunt d’un mar de banderes estelades, s’hi llegia la frase “Un millón de segadors”. Una manifestació mítica que, agradi o no, ha quedat en el nostre subconscient com a referent de l’inici d’un camí que avui sembla cada cop més llunyà, es digui el que es digui.

Perquè, mentre als escocesos tornen a brillar-los els ulls amb la possibilitat, anunciada seriosament, d’un segon referèndum d’independència, nosaltres tenim la mirada cada cop més apagada, recelosa, i goso a dir que opaca. I no només la mirada. Cada cop està més clar que l’actitud dels partits catalans durant aquests dies passats -amb la Ricarda i el Prat inclosos- ha estat la dels jugadors de pòquer a l’hora d’obrir la subhasta per la jugada. Intentar fer caure al contrincant en una trampa, fent-li si cal un “farol”. I oblidant que aquesta jugada és, tirant llarg, una semifinal. Que la jugada definitiva, el veritable partit de les estrelles, es jugarà a la dita “taula de negociació” convocada -sembla- per d’aquí uns dies.

Per això escric aquestes ratlles el mati de la Diada, mentre espero la tarda amb impaciència i ganes d’equivocar-me. Perquè tinc tota la sensació que viurem un temporal de declaracions que no suposen res més que el llançament de pedres entre els que, en teoria, estan en el mateix bàndol. El que vol la independència de Catalunya.

Per camins diferents? Probablement. Però si realment es vol ser fidel a aquell “millón de segadors” de l’any 1977, penso que aquestes discrepàncies s’han de superar i presentar-se a la taula de negociació units i sense mostrar diferències. Perquè sinó, acabarem com el Antoine Doinel de Truffaut. Veien el mar de la independència escocesa a través de la finestra del reformatori on, lentament, ens van tancant des de l’estat espanyol.

Ara no és hora de discutir si ens ho hem guanyat a pols amb la nostra actuació en aquests quaranta quatre anys de estat autonòmic i si la culpa és de la claudicació dels possibilistes o de l’entossudiment dels somniatruites. Perquè, si seguim així, no m’estranyaria que, si finalment Pedro Sánchez assisteix a la reunió de la famosa taula de negociació, quan Pere Aragonés plantegi el tema del referèndum, el president espanyol, amb posat sorneguer, li contesti: “President, això no toca”.

Perquè, agradi o no, el govern central ens té apamats i sap quina tecla ha de prémer per generar mala maror entre nosaltres.

O creieu que és casualitat que una cadena estatal desvetllés ahir que la reserva de la Ricarda és una propietat particular d’un multimilionari català que manté al seu interior un luxós establiment destinat a celebrar “eventos” de luxe?

Per això desitjo equivocar-me. Que el dia sigui una bassa d’oli tot i el cartell que anuncia la diada. Que les declaracions -institucionals o periodístiques- tinguin i deixin clar on rau el perill i quina és la solució. I que la taula de negociació sigui, com a “Casablanca”, l’inici d’una bona amistat entre el capità Renaud-Sánchez i el Rick-Aragonès.