Defensa de la llengua

Entre els anys 2018-19 vaig escriure La meva llengua, la meva vida (Voliana, 2020), amoïnada per la salut de la llengua catalana. És un llibre d’anticipació que mai no hauria volgut escriure. La llengua pròpia del lloc mai no hauria de ser un problema, però per desgràcia ho ha estat en el passat amb prohibicions del seu ús i aprenentatge. En l’actualitat és un problema que creix cada dia que passa.

Sens dubte no s’han fet les coses bé. Com en tantes coses en la nostra ínfima vida democràtica d’ençà el règim de 1978, ens hem enganyat per manca de vista no només intel·lectual sinó pràctica: per més que s’aprengui a l’escola –hi vam posar tanta esperança!-, ningú no fa servir una llengua que no necessita per viure en la Catalunya d’avui. Aquest fet porta com a conseqüència no facilitar als catalans que la parlen viure en la seva pròpia llengua a Catalunya, sobretot en les mitjanes i grans ciutats, als pobles és una altra cosa.

El problema del magre ús de la llengua catalana és tan alarmant en els nostres dies que fins i tot institucions i partits polítics que tan poc s’han interessat en aquest tema per no ferir les sensibilitats (però no tenint cap problema en ferir la sensibilitat dels catalanoparlants), ara sembla que se’n vulguin fer ressò. Cosa que no vol dir res, pura retòrica si no s’acompanya de polítiques que treguin el malalt de l’UCI.

Què s’havia d’haver fet? Fer necessària la llengua catalana, no només fer-la visible en els rètols. És una evidència davant dels tristos resultats obtinguts amb la bona fe, amb la confiança que és un deure cívic aprendre la llengua del lloc, i més quan ha estat tan perseguida fins a voler-ne l’extinció. No s’han obtingut complicitats. De manera majoritària i per solidaritat ens apuntem a salvar tantes causes humanitàries menys aquesta. Caldria preguntar-nos per què som tan pocs a defensar la llengua catalana, tan maltractada.

Hem de fer amable la llengua, és clar, per incentivar l’aprenentatge, seduir amb la indubtable bellesa de la parla i amb una literatura de nivell de les més antigues d’Europa. Però des de la primera lliçó de pedagogia se sap que no s’educa ningú només amb manyagueries sinó sent assertius. Ningú no aprèn res nou, no fa l’esforç, sinó en té necessitat. No hi ha cap dicotomia, com s’ha pretès, entre seduir i convèncer, són com les dues cames que aguanten el cos. Només cal tenir empatia per la llengua del lloc i respecte pels seus parlants que, tot parlant la llengua ofereixen una cultura. Que hores d’ara hàgim d’escriure coses tan elementals és trist, decebedor i fins i tot indignant. És un deure moral defensar la llengua catalana a Catalunya i a la resta de llocs on es parla. I més ara, que es troba en hores tan baixes. Qui amb un sentit de responsabilitat pel patrimoni cultural heretat o adoptat no ho faria.