Sigmund Freud i la transcendència

Saturnino Pesquero Ramón (Inca, Mallorca, 1936), professor de psicologia format a Palma de Mallorca, Madrid i Mina Gerais, Brasil, que va exercir la docència a la Universitat Federal i a la Pontifícia Universitat Catòlica de Goiás, Brasil, és autor de llibres de referència sobre Joan Miró i Leonardo da Vinci.

Ara acaba de publicar l’assaig Sigmund Freud. Antropologia y salud mental (Lleonard Muntaner Editor), un llibre que no hauria de faltar a cap biblioteca dedicada al pare de la psicoanàlisi per la seva aportació en un aspecte controvertit: en els últims moments de la seva vida, el materialista Freud va admetre la transcendència en l’existència humana.

En el text d’introducció, Saturnino Pesquero informa del propòsit acadèmic del seu estudi: confrontar la concepció monista, biològico-materialista de la naturalesa humana, defensada per Freud en la seva doctrina de l’Homo Natura, amb la dualista biològico-espiritual, defensada per Binswanger en la seva doctrina de l’Homo Existentia.

En les seves últimes anotacions, Sigmund Freud va fer un pas enrere en la seva doctrina –o un pas endavant, segons es miri-, quan va escriure: «On era allò ha de ser jo». Diu el doctor Pesquero que aquest aforisme tradueix la paradoxa d’un aparell psíquic dividit entre un Allò i un Jo, la qual cosa redunda en la pràctica clínica que ha exercit Saturnino Pesquero i que sens dubte ha estat font d’informació de primera mà en aquest treball que incorpora una visió antropològica en els estudis sobre la salut mental, la qual cosa significa veure la persona més enllà de la biologia i la mecànica del cervell i considerar-la de manera global tot explorant la dimensió espiritual de l’existència humana.

¿Hi havia un punt cec, doncs, en la doctrina freudiana moblada tant de grans intuïcions com fecunda de grans definicions conceptuals en l’estudi de la psique? ¿La vida humana és alguna cosa més que cos i psique, tan estretament lligats? ¿Hi ha una ‘dimensió desconeguda’ per com el misteri de la vida espiritual és difícil d’expressar amb paraules, tot i que ments com la de Teresa de Jesús o la de Simone Weil van reeixir a relatar les seves vivències espirituals en el camp infinit de la interioritat? Aquest aspecte metafísic no considerat, però evident en la pràctica clínica, va obrir els ulls al deixeble de Freud, Carl Gustav Jung, la qual cosa va fer que s’allunyés del mestre per poder seguir un altre camí en l’exploració de la vida de l’ànima més enllà de la idea de l’ànima com a simple subjecte de fenòmens psíquics vinculats a fenòmens orgànics.

Sigmund Freud (1856-1939) va obrir les portes del coneixement del funcionament de la psique i la curació a través de la psicoanàlisi de tal manera que sempre es troba Freud en qualsevol treball o investigació que s’emprengui en el camp de la psicologia. El llegat científic i intel·lectual de Freud, ja discutit en el seu temps, és objecte d’estudi, de controvèrsia i de diàleg com en el cas d’aquest assaig del professor Pesquero que ha partit de l’aforisme abans esmentat i que «conté el nucli del seu enfocament psicoanalític, [i] presa de consciència de la problemàtica sorgida: la de com és possible explicar la possibilitat d’un procés unitari entre les dues estructures “dissecades” [es tracta d’un terme mèdic]: la de l’Allò i la del Jo, que considera ontològicament parlant “alienes” o “antitètiques” entre sí». La prova d’aquesta presa de consciència, afirma Saturnino Pesquero en el seu treball pel qual diu que està disposat a jugar-se totes les cartes, cal trobar-la a les obres Moisès i la religió monoteista (1937-39) i Compendi de la Psicoanàlisi (1938): «És en aquest context que s’ha d’entendre els seus ultima verba, que donen testimoni de la seva adhesió als postulats d’una subjectivitat transcendental, constitutiva de la naturalesa humana». El Jo, doncs, no només com a eix o pal de paller que connecta l’Allò i el Super-Jo [conceptes de la teoria freudiana], sinó també com a subjecte de la transcendència.