La consciencia. Mediterráneo de Marcel Barrena

Als inicis de la cultura europea els nostres avantpassats grecs tenien una terra pobre en fruits i era necessari moure’s per no haver de passar fam. Van decidir marxar de les seves terres i dirigir-se a Orient i també a Occident. Fundaren petites polis, ciutats estat, on lluny de qualsevol metròpoli podien inventar noves formes per viure i governar-se. No es van preguntar si podien emprendre o no el viatge cap a altres terres, van fer la guerra als Medes per a la conquesta del mar que els envoltava, no tancaven les portes a aquells que venien de fora perquè la terra la formaven els mariners, els artesans , els camperols i els comerciants. Tots compartien de port en port paraules, déus i mercaderies. Potser la terra era gran i ningú no pensava a posar fronteres clares. Per això també van poder viatjar les idees i la filosofia hi va néixer allà, al Mar Egeu, una part de la Mediterrània.

Quatre són les raons que mouen a la gent a marxar de la terra on han nascut:  la fugida de la fam, la fugida de la violència, la fugida de la persecució ideològica, el desig de llibertat i la recerca de l’aventura. Els grecs van complir les quatre raons. No entenc perquè hores d’ara els vells i aposentats europeus neguem el passat i malgrat nosaltres podem viatjar a altres llocs, impedim que la gent que ha d’emigrar fugint de qualsevol dels tres primers horrors, pugui dirigir-se a la que anomenem casa nostra fent el que Oscar Camps anomena l’europeicidi.

Reculem uns anys, ens trobem al 2015, Oscar Camps té una petita empresa de socorrisme a Badalona, les coses li van bé. Fa una feina que li agrada. Una nit, mirant les notícies amb el seu ordinador arriben als seus ulls les imatges terribles de la costa turca. Una pastera que s’allunya de Turquia, gairebé a tocar, s’ha enfonsat davant la costa. Han enviat missatges tant a Grècia com a Malta demanant ajuda. Ningú  no ha respost després de passar-se la pilota els uns als altres.

El resultat potser el recordeu : un petit sirià, l’Aylan, ofegat a la costa, el seu cos tot sol acaronat per les onades i la mirada “indiferent” de qui observa. Ell i la seva família, excepte el seu pare, han mort allí.

Aquesta imatge encén la consciència de l’Oscar i l’empeny amb un sol company a marxar cap a Lesbos per ajudar aquesta gent a la que han deixat sola les màfies, la burocràcia i la manca de pietat de qui no es posa en la pell de l’altre i que ha oblidat la pròpia història.

La pel·lícula Mediterráneo estrenada al passat Festival de Sant Sebastià documenta , ficcionant, aquells mesos en que Oscar Camps i Gerard Canals, juntament amb la filla de l’Oscar: Ester i Nico, el comptable de l’empresa, comencen la tasca del que després d’aquell anys serà el treball de l’ONG Open Arms.

Aquesta consciència és la que es necessita  per escapar del món horrorós que hem creat i sigui des d’un punt de vista d’esquerres, catòlic o senzillament humanista hem de canviar. No volem que arribin a les nostres costes, no sigui que ens prengui no se què que s’ha inventat la dreta i ultra dreta. Però la campanya contra la immigració continua. Cada dia moren centenars de persones a les nostres costes europees perquè els hem deixat sols. Sols amb la seva fam, amb la violència que practiquen els tirans amb les nostres armes, sols amb la impossibilitat de pensar pel seu compte.

Han passat 6 anys des del successos que la història de la pel·lícula ens conta.

Poques coses han canviat, excepte que ara Open Arms compta amb més mitjans, però tot i així continuem al mateix lloc:  Oscar diu que ell no està fent política, es tracta de l’amor cap l’ésser humà: si la disjuntiva es   decidir si deixar morir una persona a l’aigua o no fer-ho, no n’hi ha una altra opció, és indecent i immoral no salvar-lo.

De totes formes continua existint qui basant-se en estereotips i utilitzant la mentida deliberada, crea alarma social donant lloc a un clima d’odi en el que saben fer els seus guanys. Són moments terribles en els que es critica la solidaritat per tal de manipular consciències i aconseguir vots. No és política?, aleshores què és la política?

El Mediterrani s’ha convertit en una de les foses comunes més grans de la nostra història més propera i fora desitjable que la pel·lícula mogués consciències. Així va passar amb l’Oscar i la fotografia de l’Aylan, tot i que jo crec que moltes de les persones que veuen aquest tipus de pel·lícules ja tenen certa consciència, allò difícil és arribar als altres, a més ¿obrir la nostra consciència ens porta a actuar?. Caldria reflexionar llargament sobre això i sobre tot recuperar el principi d’humanitat del que parla Stuart Mill per a que l’escena dels salvament finals del film no ens deixi indiferents i portar-nos realment al principi de l’acció. Actuar per canviar: que el món no ens deixi indiferents i impassibles, no és política?