La quimera de Glasgow

En el fons, jo també soc dels que creuen que l’esperança és la darrera cosa que hauríem de perdre. Jo també vaig estar format en la cultura del miracle, de l’arribada del setè de cavalleria quan els indis ja tenien un peu i mig a la porta del fortí. Però la formació científica i el pas dels anys m’han ensenyat que els fets son els que son i no el que aparenten ser.

Per això, quan parlo de la Cimera de Glasgow sobre el canvi climàtic que acull aquella ciutat britànica fins el dia 12 de novembre, em surt espontàniament dir-li trobada o aplec. I qualificar els objectius que pregonen un dia sí i l’altre també, com a quimeres, tant en el sentit de desitjos que es veuen idealment com a realitats futures, com en el de ànsies o inquietuds que condicionen el nostre futur.

Perquè, al meu entendre, una cimera ha d’aplegar tots els implicats en allò que s’hi tracta. I, en el cas que ens ocupa, dues de les grans potencies contaminants del planeta -Xina i els EEUU- ni hi són ni se’ls hi espera. I tenint en compte que elles dues, segons un informe recent, amb el suport de l’Índia i la Unió Europea son responsables de l’emissió del 50% dels gasos que malmeten la nostra atmosfera, és com si estiguéssim fent una reunió d’animals del bosc per veure de reduir els nivells de violència entre les espècies, sense la presència del llop i la guineu. Certament, els acords podrien reduir els atacs de les àligues i les fures, però no seria massa significatiu. I encara estaria per veure si la reducció de les accions d’aquests darrers, no suposaria un al·licient pels dos absents, fruit de la millora de la seva situació. Perquè, en el fons, el que s’estaria tractant seria la reducció dels atacs i les víctimes, vinguessin d’on vinguessin.

Precedents, no en manquen. Només cal recordar com un organisme tan lloat per tothom com és l’UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura) va veure com el 1984 l’abandonaven els EEUU i Gran Bretanya amb l’excusa que es comportava com un fòrum de països comunistes i del Tercer Món en contra dels països occidentals. Una marxa que, en suposar la pèrdua dels ingressos que hi feien aquests dos estats, va posar en risc de ruïna i mort.    

Cert que podem presumir que els dos “fills pròdigs” van reflexionar i, Gran Bretanya el 1997 i els EEUU el 2003, varen tornar a l’organisme, donant esperances noves a l’educació, la ciència i la cultura. Però posats a dir-ho tot, hem de recordar la notificació dels EEUU de Donald Trump que informava a la resta que el 2018 tornaria a passar la porta de sortida, i que, hores d’ara, Biden no ha mostrat el més mínim interès en revertir-ho.

Però tornem a la cimera/quimera de Glasgow per recordar que és filla de l’acord de París de 2015 on els signants es comprometien a retallar les emissions de gasos tot fent, l’any 2020, una revisió del seu compliment. Una revisió que, avui per avui, ni s’ha fet ni sembla que estigui preparant-se.

Però és que, encara que es fes, el resultat seria poc menys que dubtós. Perquè convé recordar que l’article 6 d’aquell acord permet comprar i vendre “drets a llençar gasos” entre les diferents nacions. Per posar un símil, seria com si en una ciutat on només els senyors tenen aigua corrent, es donés a tothom el dret a llençar una certa quantitat d’aigua bruta al carrer i que aquest dret es pogués comprar. Està clar de quines finestres sortiria l’aigua bruta de les palanganes, no? Encara que, oficialment, tots els ciutadans tinguessin els mateixos drets.

Per tant, no ens estranyem de la sensació de frustració que la cimera ja ha començat a generar. El dilema està en l’actitud que nosaltres prenguem enfront això.

Acceptar una vegada més que els poderosos han guanyat l’enèsima partida i, per tant, aixecar-nos de la taula de joc, o donar aquesta partida per perduda i revisar la nostra estratègia de cara a la nova que, no en tingueu cap dubte, començarà d’aquí a quatre dies amb una nova quimera que ens tornarà a neguitejar i, si badem, a perjudicar en benefici d’uns pocs.