V. O.

I clar, quan era una peli americana o francesa, tots posàvem cara d’experts per fer veure que les nostres mancances en aquell idioma eren poques. Encara que no entenguéssim la meitat de les frases. Per això, amb el temps i veient que les sueques o russes deixaven les sales buides, les grans distribuïdores van optar per canviar l’anagrama pel de V.O.S. que afegia a les dues paraules anteriors, Subtitulada, per fer-nos saber que a la part baixa de la pantalla apareixien els diàlegs traduïts amb més o menys fidelitat. Perquè molt sovint, una frase llarga d’un protagonista francès, es resumia en una paraula escrita. O viceversa. Fent veure als espectadors que, a voltes, la traducció anava més o menys per lliure.

Ara, les sigles V.O. s’estan posant de moda per definir, en tweets, tik-toks i altres modernitats, el concepte de Vacunació Obligatòria referida al virus Covid, i més encara des que ha aparegut en escena la variant Òmicron. Per cert, algú ens pot aclarir l’origen d’aquest mot, amb l’accent intempestiu que encapçala la paraula? Perquè, que hi hagi una pel·lícula italiana del 1963 amb aquest títol i en la que un alienígena pren el cos d’un terrícola per encetar la invasió del nostre planeta, ja podeu imaginar que pot donar lloc a l’enèsima paranoia col·lectiva encapçalada per un parell o tres de falsos famosos àvids de celebritat.

La cosa no està per fer bromes fàcils i fins i tot de mal gust. Cal que els conceptes estiguin degudament clarificats i matisats perquè ningú pugui fer-ne la seva interpretació subjectiva i entrar en debats inacabables mentre els hospitals s’omplen i el nombre d’infectats creix.

Per això jo proposo, com en el cinema, substituir el V.O. (Vacuna Obligatòria) per un V.O.S. (Vacunació Obligatòria Subtitulada) que reculli tants adjectius diferents com actituds hi hagi enfront el problema que ens ocupa. Així, com a mínim, sabrem amb quina variant legal ens enfrontem. Perquè, perdoneu que insisteixi en el meu mètode de recórrer al diccionari, el concepte obligatòria, segons aquest, no permet que cadascú faci el que li vingui de gust. Una obligació és un deute o deure imposat per una llei.

Però a casa nostra, ja sabem com van les coses. Hi ha una autoritat teòricament suprema que dicta una llei però que, immediatament, deixa a 17 col·lectius diferenciats i batejats com comunitats autònomes, la interpretació d’allò que aquesta autoritat suprema ha dictat. Naturalment, el guirigall està servit. Perquè mentre un interpreta que el concepte obligatòria és universal (primer subtítol), el veí afirma que només fa referència a un cert col·lectiu i que, per tant, és sectorial (segon subtítol). Mentre una altra “subautoritat” mana controlar-ho estrictament mostrant-se malfiada (tercer subtítol), una quarta diu que ensenyant un paper ja n’hi ha prou encara que altres la titllin de càndida (quart subtítol).

I així no anem enlloc. O, si diem les coses pel seu nom, anem pel pedregar. Perquè, posats en la postura filosòfica dels contraris a la V.O. que veuen en tot plegat un atac a les llibertats individuals, podríem arribar a defensar la supressió de la fiscalitat. El no pagar impostos, vaja. I això sembla clar que no ho defensa ningú oi? Ni tan sols la Sra. Diaz Ayuso.

O potser tots plegats ho fan amb la boca petita perquè, als encarregats de posar ordre, els hi va el sou de cada mes? De fet, les diferències fiscals son un altre dels motius mig amagats de disputa (disfressada de discrepància més o menys amistosa) entre els 17 aspirants a paradís fiscal en que es divideix el nostre estat.

D’aquí que jo pensi que també aquest tema, com el de la Vacunació Obligatòria, té una versió original. Però que després, les diferents “distribuïdores” la subtitulen per que casi més amb els seus objectius i projectes de futur. I com que no hi ha quota com en el cas del català, tothom acaba fent la seva V.O.S. La VOLUNTAT OPTIMA SUBJECTIVA, és a dir, allò que li passa pels c....