Poemes de la pandèmia

L’any 2020 serà recordat com l’any de la pandèmia, tot i que s’ha allargat fins ara i fins no sabem. Però van ser aquells primers mesos a partir de dia 13 de març de 2020 que la pandèmia de la Covid-19 va aturar el món en sec: un fenomen de dimensions desconegudes i globals, perquè global és ara el nostre món on les fronteres són poroses.

En aquells dies de reclusió a fi i efecte de protegir la població del contagi, sovint era el marc d’un balcó o una finestra per on es veia el pas del temps. Amb sort, un petit jardí o una terrassa eren espais de gran gaudi ara que no es podia pensar en programar cap excursió, i menys un viatge. Es van anular els que hi havia programats, com en suspens van quedar les activitats culturals, les entrades pel teatre, els espectacles en general. La palma i la mona es va celebrar a casa, la festa de sant Jordi online. Els llibres encomanats van romandre pacientment a les llibreries fins que no es van poder recollir, si bé molts van arribar també per correu, les empreses de missatgeria estaven a peu de carrer com ho estaven els serveis bàsics, i ja no diguem els hospitals, que treien fum. Vam perdre avis i amics en aquest camí dolorós, però també és cert, fent balanç, que vam guanyar en esperit de resiliència i qui hi va fer prou atenció va aprendre el que potser es necessita tota una vida per aprendre: el valor més apreciat perquè en realitat és l’únic que tenim: la vida.

Fruit de les hores lentes i contemplació de l’essencial que mou les nostres vides, van sorgir els poemes amb què August Bover va compondre El contagi. Amb rigor formal, com acostuma, Bover s’aproxima i descriu aquells dies inèdits, de paisatges inèdits i sentiments inèdits que ens van servir els dies del confinament més dur. Témer la malaltia no era un afer irracional perquè era la realitat pura i dura, ens feia tocar de peus a terra. Tot va passar de sobte, «no havíem previst/ que hauríem d’obrir un parèntesi».

En aquest parèntesi obligat que va deixar carrers, cafès i places buides, va aparèixer amb contundència la natura fins a ensenyorir-se’n: «i ara, incrèduls i astorats, contemplem el seu retorn». Quin goig, redescobrir la natura, la seva exaltació primaveral, com amb un sentiment d’agraïment escoltàvem la música que es feia en balcons i terrats.

Anacoretes improvisats, enyoràvem família i amics fins que a poc a poc es va anar retornant a la ‘nova normalitat’: una de les al·locucions d’aquesta etapa que encara tenim a tocar i que sembla que faci mil anys que hàgim viscut. La realitat física del temps és un misteri en la consciència humana. Però queden testimonis escrits com El contagi, d’August Bover, que ens recorden l’angoixa passada, la solitud extrema d’aquells que van haver de passar sols aquest temps de pandèmia, els familiars i amics que vam haver d’enterrar sense comiat, la pressa per descobrir la vacuna amb l’esperança de posar una gran barrera al virus.

La vacuna ja és aquí, però «l’enemic invisible» va canviant de nom, encara ens persegueix i fem mans i mànigues per guardar-nos-en, si bé amb no tantes restriccions. De nou mil i una iniciatives culturals s’han posat en marxa i es visualitzen les que s’han dut a terme en el temps del monacat obligat com ara la publicació d’El contagi, d’August Bover, que trena amb habilitat literària les experiències subtils i els sentiments contrastats, fruit dels dies del confinament. Com diu el doctor Antoni Trilla: «Els seus poemes, les seves reflexions, són també curatives. El cos i l’esperit no són independents».

Presentació del llibre a la Casa Olivella el proper dia 9 de desembre