El carnaval de Vilanova i la Geltrú com a peça de recuperació social d'una ciutat (I)

Tractar el carnaval des d'una visió històrico-cronològica no ens proporcionarà cap altra informació que no pugui emmarcar-se en el camp de la història i l'anecdotari local. Però el carnaval sí que conté una història social. Aquesta festivitat sempre ha estat darrere qualsevol moviment ciutadà que es proposés ocupar àrees de creació de mons utòpics, de denúncia d'impediments doctrinals i convencionalismes socials.

El propòsit d'aquest article és intentar revelar què ha significat -i què significa encara avui-, la festivitat del carnestoltes de Vilanova i la Geltrú, una població del litoral català a la costa del Penedès històric. La població està situada l'espai geogràfic-històric del Camp de Tarragona, territori que acull les actuals comarques del Camp de Tarragona i del Penedès històric.

A través del Carnaval d’aquesta ciutat podem seguir el rastre d'unes festes que enfonsant l'arrel en un antiquíssim passat compartit amb la resta de pobles mediterranis, es va renovar durant la pròspera etapa del comerç amb les Antilles i les Filipines i es va modernitzar a principis del XX, assumint els progressos culturals que durant aquests dos períodes van aportar el progressiu industrialisme de la burgesia mercantil, i la nova classe obrera. El seguiment del model actual de festa de Vilanova és un bon exemple per conèixer com podrien haver evolucionat les celebracions del carnaval a les ciutats del litoral català, influït pels costums culturals (celebracions, música, etc.) d'anada i tornada de les Amèriques, sense la interferència del turisme de masses a partir dels anys setanta i la intromissió televisiva dels carnavals mediàtics a l'estil de les aparatoses cavalcades de lluentons i exhibicions voluptuoses de Rio o de Tenerife, model que la gran majoria de societats actuals han assumit com a estàndard universal.

Amb la derrota de la II República, el nacionalcatolicisme imperà barroerament sobre el món local alterant tota manifestació cultural de base popular. El carnaval quedà radicalment prohibit a tot el territori d'Espanya. La resta de les celebracions festives són posades en qüestió i es reorienten cap a un folklorisme reduccionista a l’estil Coros y Danzas de España que no qüestioni les bases doctrinàries del règim -i són moltes les ocasions que la Festa proporciona per qüestionar-les.

Només a causa de l'estultícia o malaptesa d'alguns sicaris del règim es va salvar de la crema algun carnaval. Uns, com el gallec, perquè el seu apel·latiu, O Introido, no coincideix amb el terme èxplicit de carnaval; a Mallorca ocorrerà el mateix, ja que a la festa se l’anomena “Es darrers dies”. En aquest mateix cas es troben algunes poblacions basco-navarreses o extremenyes, com Villanueva de la Vera on el seu nom és El Pero Palo, o als Pirineus, Ball o Dia de l'os. Altres poblacions, com Cadis, Múrcia, Tenerife, Vilanova i la Geltrú, entre d'altres poques, ho celebraran amb discreció i sota la tutela -o els ulls grossos, de les autoritats locals- disfressat de Fiestas de invierno.

En el cas de Vilanova i la Geltrú els balls de disfresses (alerta, sense màscara) es van reprendre a les entitats recreatives cap al final de la dècada dels quaranta (com en altres ciutats). Però la dècada següent, els cinquanta, aquests Balls de societat, ja incloïen alguns elements d'un particular carnestoltes que posteriorment s'aniran sumant a tota la suite de la festa. Fins a arribar al postfranquisme, en què la ciutat, després d'anys de reivindicació cívica, al cap de pocs mesos de la mort del dictador (va morir al novembre i el carnaval cau al febrer) assumiria la totalitat del programa de la seva pròpia festa de carnaval. Així i tot fins a arribar a aquell moment, fins a l'any 1975, va haver-se de dissimular la seva naturalesa, refugiant-se sota el revestiment del vilanovisme, innocu patriotisme cultural localista tolerat pels mamporreros locals del règim. Mentrestant, a la ciutat, la menestralia amb vocació petitburgesa, que es refugiava als salons de les entitats cultural-recreatives, trinxera que acollia ciutadans de tons progressistes, o no addictes al règim, així com els pocs artistes i intel·lectuals que es van estalviar persecució o van poder evitar l'exili, aquests cercles, a mitjans de la dècada dels cinquanta, van intentar manifestar-se a la via pública amb ‘la Comparsa’, un dels esdeveniments cardinals del carnaval local; no sense abans haver ‘evacuat consultes’ prèviament amb l'oracle instal·lat a l'ajuntament, l'inefable alcalde i cap local del Movimiento.

Amb aquest preàmbul he pretès fer palesa la dimensió cívica i política de la festa en aquesta ciutat, tenint per segur que tindrà un semblant paral·lelisme amb altres ciutats de la península que van poder conservar la seva genuïna festa carnavalesca. Dimensió cívica en tant que a través d'aquell innocu vilanovisme, s'intentava trencar les barreres de la forta censura franquista i iniciar la recuperació d'unes llibertats, d'acció i opinió, que es pretenia, en principi -cal admetre-ho-, essencialment culturals. Perquè per als vilanovins el Carnestoltes va estampant en el record de l'època d'or de la ciutat: els anys d'unes relacions econòmiques i culturals pròsperes amb les Antilles, i també, i en gran manera, amb un romàntic imaginari de l’ateneisme vuitcentista i de les primeres dècades del segle XX.