Desaparició d'actes ‘tradicionals’ i incorporació de novetats. Actualitat (2)

Amb aquesta expressió es coneix l'arribada del rei Carnestoltes a la ciutat. Quina era la raó d'aquesta por? Senzillament, perquè era l'acte amb més capacitat de lliure expressió, i en públic: la lectura d'un sermó satíric de marcat to pamfletista, social i de tot ordre, la redacció del qual queda sempre a l'anonimat. La seqüència d'aquest acte, l'Arrivo, és la següent: el rei Carnestoltes (ara sí: Carnestoltes, el rei) arriba acompanyant carrosses escèniques i quadrilles de màscares que parodien amb to burlesc i satíric accentuat que amb freqüència arriba al sarcasme més cru les novetats i esdeveniments locals. Després, aquesta mateixa cercavila es dirigeix la plaça de la Vila on l'estrafolari personatge llegeix davant de la població concentrada, el seu Sermó. Sermó que a la memòria secular dels vilanovins havia estat, com ja s’ha dit, un pamflet incendiari, repàs immisericorde de tot el que d'ocultable ha esdevingut a la ciutat durant l'any. I certament la memòria que es tenia dels antics sermons encenia la imaginació de la població.

Durant el tardofranquisme, tots els sectors de la ciutat, el cultural, el social i el polític van estar col·laborant braç a braç per a la recuperació del carrer com a espai lliure on manifestar-se, festiva i políticament. L'any anterior a aquest del retorn de l'Arrivo, representants de la comissió havien negociat amb l'últim alcalde del franquisme la seva aparició. L'alcaldia estava disposada a acceptar-ho, però havia de conèixer, no censurar, van dir, però sí conèixer el text del Sermó que es llegiria en públic. Amb tota lògica aquesta “innocent” condició no va ser acceptada. La comissió posava la seva esperança que la mort del dictador s'esperava abans del proper Carnaval, així que no calia negociar res, calia deixar fer la natura «Després de quaranta anys, no vindrà d'un!», va ser la resposta. Amb la mort de Franco i l'aparició pública de l'Arrivo, va culminar, doncs, la reconstrucció de tots els actes del vell carnaval de Vilanova i la Geltrú.

Una qüestió encara. Sobre la reaparició del Carnaval de Vilanova després de la seva prohibició a principis de la victòria franquista, i per raons que el lector haurà pogut entreveure al llarg de la lectura, s'hauria d'utilitzar més aviat el terme ‘reconstrucció’ que el de ‘recuperació’. Aquesta reconstrucció es va fonamentar al llarg de més de quaranta anys. Si bé, segur que no va ser una tasca planejada des del principi pels seus mantenidors principals, sí que va ser una elaboració on dues generacions es van traspassar -potser sense gaire consciència- però amb ferma perseverança, la memòria i la voluntat de treballar-hi. És cert que aquests ‘mantenidors’ no van partir sempre de propòsits coincidents. Fins i tot és possible que en més d'una ocasió ni tan sols fossin concurrents, i fins i tot podien haver estat divergents: ben segur que els propòsits localistes dels quals pels anys cinquanta van intentar reconstruir alguns actes de l'antic carnaval no tenien més finalitat que reconduir la vella i incorrecta festa local per portar-la cap a una celebració que servís de pretext al morigerats lluïments de sectors establerts, i fins i tot per a la beneficència. Aquesta tasca, la de convèncer el nacionalcatolicisme local que la vella festa podia ser reconduïda i digerida per tots els estómacs, era, sens dubte, el propòsit d’aquells carnavalers. No era el cas, en canvi, dels promovedors dels anys setanta, que es proposaven el Carnaval -sense cap discreció- com la reivindicació de la llibertat de la festa i, encara, de la reocupació de l'espai públic per exercir aquesta llibertat festiva i política. Aquells animadors de la dècada dels cinquanta van ser succeïts per d’altres, alguns van ser conscients de la seva successió, altres no; fins i tot haurien pogut pensar que es traïa la causa. Això no obstant, entre tots, uns i altres, van guardar la memòria popular de la ciutat. I cal afegir que aquestes reflexions que valen per al Carnestoltes de Vilanova, poden valdre també per a qualsevol altra activitat humana d'aquesta índole, la festa popular.

Si fos el cas, podríem observar, aquí, doncs, com una ‘suposada innocent’ activitat civico-popular -en aquest cas el Carnaval a Vilanova i la Geltrú- proporciona informacions, més enllà de l'anècdota, que ens permeten conèixer com a través d'aquella activitat local, se sobrepassa la suposada inofensiva pretensió i s'arriba, posteriorment (encara que ho hagin de dur a terme altres generacions), a proposar-se una reivindicació política seriosa: el dret reunió, manifestació i llibertat d'expressió (la desfilada burlesca i la lectura del sermó satíric). A través de les tímides activitats d'aquell innocu vilanovisme que pretenia “recuperar”, i potser adequar la festa del carnestoltes a la fèrula de la dictadura, va permetre que, per obra de la transmissió de la memòria (una memòria mitificada, com tota memòria popular) unes generacions posteriors, que ja no en tenien prou amb l'inofensiu vilanovisme, iniciessin un moviment reivindicatiu que des de la reclamació de la llibertat festiva s'arribava a la de la llibertat d'expressió i l'ús del carrer, la llibertat de reunió i manifestació.