Un exemple de manual

I quan vaig conèixer les primeres crítiques a la tria de la cançó de Chanel Terrero enfront les de Rigoberta Bandini i les gallegues Tanxugueiras, vaig intuir que tot plegat donaria molt de si. I així ha estat i segueix essent.

Perquè, pels que estan com estava jo, cal explicar que la decisió s’havia de prendre, intueixo, volent donar una imatge de transparència absoluta i democràcia moderna i tecnificada. Tothom hi podria dir la seva i, a més, les dades s’oferirien al cap de cinc minuts als mitjans de comunicació. Però, pel que sembla, la cosa es va torçar.

Perquè, d’entrada, el mecanisme contemplava tres “jurats” paral·lels. El “televot” de la gent que votaria des de casa seva i a través del mòbil, el d’una mostra significativa de la població, batejat com “vot demoscòpic”, cal pensar que amb criteri per mor de la selecció prèvia dels membres, i el “vot qualificat” d’una colla de professionals reputats. Però algú ja hauria d’haver arrufat el nas en saber que els dos primers jurats, els que podríem qualificar de “democràtics”, només assumien el 50% de la decisió, deixant la resta en mans del jurat “professional”.

I la bomba va esclatar quan les dades de les votacions es feren públiques. Perquè el “televot” donava a les gallegues un 70,75% dels vots (majoria absolutíssima) enfront el 18,08% de Rigoberta Bandini i el 3,97% (minoria sense dret a escó) a Chanel Terrero. Uns resultats que deixaven molt enrere la majoria absoluta quasi simultània dels socialistes a Portugal.

Per la seva part, el “vot demoscòpic” reflectia un cert empat. Novament encapçalat per les Tanxugueiras (14,59% de vots), seguides per Chanel Terrero (13,8%) i Rigoberta Bandini (13,52%). Tot i que, a Eurovisión, les cançons de coalició no estan permeses.

Però on es va començar a ensumar la tupinada, fou en el “vot qualificat”, on Chanel Terrero aconseguia 96 vots enfront els 91 de Rigoberta Bandini i els 90 de les Tanchugueiras.

Perquè amb un 75% dels vots instal·lats en un empat més o menys ajustat i el 25% restant pràcticament entregat a les gallegues, la guanyadora va acabar essent..... Chanel Terrero!!

Naturalment, RTVE (Tot per l’audiència i les multinacionals de la música) es va posar de perfil, deixant que fossin els opinadors polivalents els que escalfessin l’ambient segons la seva major o menor dependència o afinitat amb els mitjans de comunicació públics i governamentals. I la cosa no ha acabat. Encara falten dies pel festival i qui més qui menys recorda la poc elegant i no massa explicada substitució de Joan Manuel Serrat per Massiel un cop proclamada cançó candidata “La, la, la”.

Però no oblidem que RTVE, autora i instigadora de tot aquest merder, és un ens públic que depèn del govern del país i que, per tant, té unes directrius i uns mètodes de funcionament marcats. O si més no, hauria de tenir-los. I, per tant, si encara el repte d’enviar un representant a un festival internacional, ho hauria de fer de la mateixa manera que quan aprova el repte de canviar la reforma laboral d’un govern anterior.

I clar, agafant l’exemple del festival d’Eurovisión cal suposar que, malgrat la població agrupada en sindicats -el “televot”- demani unes coses, i el vot “demoscòpic” dels diputats i diputades dels diversos partits, demani si fa o no fa el mateix -encara que amb errors i transfuguisme- qui acabarà (o ha acabat) decidint el destí de la dita reforma serà el “vot qualificat” dels experts. Allò que, quan la democràcia encara deia les coses pel seu nom, tothom anomenava “poders fàctics”.

O potser el “televot” català no va demanar la independència i el “vot demoscòpic” la va posar damunt la taula unes hores? Aleshores, qui és el “vot qualificat” per tombar aquells resultats i deixar als fans del festival de la política amb un pam de nas? El mateix que deuen tenir hores d’ara els fans de les Tanxugueiras i de Rigoberta Bandini