Un nou bestiari en vers

Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) és un escriptor, traductor, assagista i professor reconegut i premiat, sobretot com a poeta, amb premis com el Carles Riba, el Vicent Andrés Estellés o els Jocs Florals de Barcelona. Aquest any 2021 ha fet la primera incursió en la poesia infantil amb un bestiari, titulat significativament Verstiari. Ho ha fet, com queda ben clar a la dedicatòria (“Als meus nets i còmplices Teo i Roc”) i sobretot al llarg poema introductori (trenta-vuit versos heptasíl·labs amb rima consonant), ja que els vol deixar “una selva de paper”, perquè “Ja queden pocs animals/ als seus mons habituals”. I ho fa amb vint poemes dedicats a animals concrets (el grill, la granota, la tortuga, la llebre, l’ase, l’elefant..) més dos que, al final del volum, podem considerar una mica especials, ja que un, titulat “Boques”, ens parla d’una colla d’animals de boca grossa, per concloure que els pitjors de tots són “els bocamolls humans”; mentre que l’altre, titulat “Cançó de bressol”, podríem dir que és tot el contrari del que el títol ens podria fer pensar, perquè s’hi convida l’infant a no adormir-se encara, perquè té tantes i tantes coses per fer! Complementa el conjunt de poemes un llarg “Pròleg”, també en heptasíl·labs de rima consonant, adreçat als lectors per deixar clar que els seus personatges no seran animals de faules, com sol ser habitual en la literatura infantil, sinó que hi trobarem animals “que volen ser naturals/ i no parlen com persones/ ni ens imiten com les mones.” A tot estirar, s’hi permetrà alguna broma, alguna exageració, perquè sigui “riallera poesia”. I no cal dir que ho aconsegueix, perquè Pere Rovira té un bagatge molt i molt ric a l’esquena: els poemes són amens, divertits i fins a un cert punt originals i tot, malgrat que pel que fa a bestiaris sembla que ja estigui tot dit. Els aspectes formals també hi són molt acurats: les rimes són majoritàriament consonants i molt variades; les estrofes, diverses, tot i que hi predominen les tirallongues i les quartetes; els versos, d’art menor, majoritàriament heptasíl·labs, amb alguna variant molt encertada, com els versos de tres síl·labes del poema “El mosquit”, que a més tenen una rima consonant en “-it”, que n’imita el soroll (“Tsit, tsit, tist/ tsit, tsit, tsit.../ quin neguit, /el brunzit/ del mosquit/ a la nit;/ ...”); i fins i tot l’únic poema amb versos d’art major, “L’aranya”, podem considerar-lo un encert, perquè en ressalta el misteri, la por i fins i tot les aparents contradiccions: “I si veus en l’aranya la maldat,/ no oblidis la bellesa del brodat.” Només ens hi ha cridat l’atenció, negativament, l’ús que el poeta fa de la diftongació, ja que, segons el poema, un mateix grup vocàlic l’hem de llegir ara com a diftong, ara com a hiat, sense tenir en compte la normativa: l’exemple més clar i cridaner el tenim en la paraula “paciència”, que a “El cuc de seda” l’hem de considerar de tres síl·labes, mentre que a “L’aranya”, de cinc.

No em puc allargar amb les il·lustracions, però sí que en voldria destacar l’encert, la bellesa, la tendresa i, sobretot, el joc amb el text, com podem veure clarament a “L’elefant”, la grandària del qual destaca el poema i fa que l’Albert Asensio la remarqui dedicant-li, amb un joc visual molt aconseguit i cridaner, dues pàgines i mitja, alhora que el contrasta amb un ratolí que se’l mira més bocabadat que no pas espantat. Un bell i bon llibre, sense cap mena de dubte, que agrairan petits i grans.

Títol: Verstiari
Autor: Pere Rovira
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: La Galera,
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2021
Nombre de pàg.: 56 (sense numerar)

Pere Martí i Bertran