Embolica que fa fort

Escric aquesta reflexió mentre els meus compatriotes de Castella i Lleó estan en plena jornada de reflexió. I ho faig tot lamentant que les eleccions a les que s’enfrontaran diumenge hagin acabat essent un assaig general -si més no això han buscat els dos partits majoritaris- de les eleccions també generals que, segons els resultats que acabin produint-se, tindran una data més o menys llunyana i un camí més o menys abrupte i rocallós.

Perquè, des de la meva modesta opinió, podrien haver estat un banc de proves sobre l’estat autonòmic i el seu futur, en comptes d’intentar ser-ne l’enterrador definitiu. O no creieu que, després de mig segle regirant el tema de les autonomies dites històriques (les de l’article 151) i que jo batejaria millor com a “supervivents”, no ha arribat el moment de valorar i analitzar aquelles que hi accediren per l’article 143?

Recordem que, si per algun criteri es van definir aquestes darreres comunitats, fou pel històric, és a dir, per la seva existència en algun moment o altra de la història comuna dels pobles de la península. Encara que, lamentablement, els interessos territorials (recordem el cas de La Rioja) feren que no totes les delimitacions fossin basades en el mateix moment històric i que, per tant, la solució no fos acceptada amb el mateix grau d’entusiasme per tots els territoris. O cal recordar que, en allò que anomenem Castella i Lleó, hi estigué inclosa durant molts anys de la història comuna, una regió que avui denominem Galicia? O que quan estudiàvem -els que ja tenim una edat- Castilla la Nueva incloïa Santander al mateix nivell de província que Palència?

Per no parlar de l’enfrontament dels comuneros amb Carles I -i V d’Alemanya- que, en sentit estricte, fou el primer rei d’una Espanya entesa com un tot i després que Ferran el Catòlic, només rei d’Aragó, manés sobre tot el territori, en tant que consort vidu i mentre esperava l’arribada del net.

Per tant, un cop constatada l’aparició de corrents polítics -pel que diuen- derivats del fenomen de l’Espanya buidada, potser era un bon moment per reconsiderar aquella partició. Amb criteris diferents i més útils que el manteniment del Comtat de Treviño a Àlaba en virtut d’un tractat entre dos reis medievals.

Perquè, si alguna mitja sorpresa ha posat damunt la taula el procés electoral de la comunitat autònoma de Castella i Lleó, és la divergència que hi ha entre les dues regions (Ull!! dic divergència, no enemistat, rivalitat, etc..). Una divergència que, per a molts dels seus ciutadans, hauria de permetre segregar Castella i Lleó, com ja passà al llarg de l’Edat mitjana, quan morí Ferran I, i els fills es repartiren el regne tot separant els territoris de Castella i Lleó que, quan Ferran III el Sant arribà al poder, tornà definitivament a unir.

No sembla, però, que algú més que aquests moviments “provincials” s’hagi plantejat el problema. Fins i tot gosaria de dir que si aquests ho han fet, és per problemes econòmics i de desenvolupament regional. Com quan, durant la reconquesta, els castellans acusaven als lleonesos de prepotents i de no tenir-los en comptes per res.

Està molt bé globalitzar. Pot ser recomanable fusionar. Però en ambdós casos s’hauria d’exigir que el procés portés afegit un compromís de reducció de diferències entre els implicats. Cinc-cents anys d’imperis colonials ens han demostrat que les annexions més o menys forçades no son un bon camí. Que deixen odis somorts i recels automàtics que dificulten la vida en comú i emboliquen la troca.

Tenir els focus instal·lats de manera que certes parts del territori siguin perpètuament esca del pecat i motiu de recel i crítica, mentre altres estan a les fosques en molts sentits, no és una bona manera de potenciar la democràcia. Com no ho és minimitzar el paper dels petits i dèbils enfront els grans i poderosos.

Permeteu-me una petita facècia. Si no podem ser independents, siguem tots autònoms. Però de forma justa. No uns amb l’autonomia del marginat que ha de vinclar l’esquena i els altres amb la del totpoderós que no mira que trepitja.