A la tercera

I, si entre tots el deixem, del país en el qual, de moment, estem integrats. I m’hi va venir, en constatar que ningú li diu Nuñez i, per contra, ningú n’oblida el Feijoo. I vaig adonar-me que potser aquesta aparent anomalia tenia una intención oculta de la dreta d’aquest país. La de tocar tecles amagades dels ciutadans per aconseguir alló que pel que hem vist amb la darrera experiencia, la de Pablo Casado, no ha estat posible. Dur al seu líder a la Moncloa.

Perquè no hauriem d’oblidar que, dues de les vegades que la dreta va tocar poder durant el segle passat, varen començar per F. Una gràcies al general Francisco Franco i l’altra, tot i que a escala menor, és a dir autonómica, amb Manuel Fraga Iribarne. L’home que durant un temps, fins i tot fou considerat l’hereu natural del Generalísimo fins ser desterrat per aquest a Londres. Arribant, durant la transició i a nivel estatal, a una incidència que, ni vascos ni catalans, des dels temps de Xabier Arzalluz i Miquel Roca i Junyent fins avui, aconseguirien. I que les altres dues, l’etapa Suarez i l’etapa Aznar, només varen tolerar i menystenir respectivamente el fet autonòmic. Encara que, si no ens fem trampes al solitari, convé recordar que Jose Maria Aznar va fer el seu aprenentatge a la comunitat autónoma de Castella i Lleó que presidi des del 1987 al 1989. Però era clar que el seu concepte d’autonomisme, a diferencia de Fraga, era absolutament descafeinat.

D’aquí que, en veure per tercer cop la lletra F al davant del cognom del candidat -deixant clar que la “candidatura” de Franco no era democrática- de la dreta, hagi pensat en aquelles coincidències que sovint ens ofereix la vida i que molts interpreten com a premonitòries.

Perquè la tria de Alberto Nuñez Feijoo podría ser fruit de l’acceptació (vist com está evolucionant l’escenari autonòmic després de les eleccions a Castella i Lleó, just abans de les possibles madrilenyes i amb l’emergència del fenòmen de l’Espanya buidada) del pes creixent de les autonomies per part del Partit Popular i de donar-les un major protagonisme i visibilitat des d’una de les dites comunitats històriques. Justament la menys conflictiva fins el dia d’avui.

I aquí és on apareix el meu escepticisme enfront l’opció de veure en Feijoo al candidat d’una dreta que comença a entendre la diversitat d’aquest estat que fins ara consideraven monolític. Que comença a aceptar que una capital, per molt que sigui Madrid, no té patent de cors per fer allò que més li plagui en detriment de la resta del territorio. Que un ciutada, hagi nascut on ho hagi fet i resideixi on resideixi, té els mateixos drets que qualsevol altra.

I on pensó que la maniobra Feijoo no és sinò una forma com qualsevol altra d’intentar evitar que la populista Isabel Diaz Ayuso posi el partit en mans de Vox i tota la seva parentela. I és una llàstima. Perquè posant a Feijoo a treballar de forma prudent i responsable com ha fet a Galicia aquests darrers anys -amb llums i ombres com tota la resta- potser es construirien aquells ponts de diàleg que reclamava el poeta. Fent bona d’una vegada per totes, la dita que esmentava al principi.

Però molt em temo que, portades pel seu orgull ancestral, les forces reaccionàries d’aquest país, ens negaran aquesta oportunitat i ens enviaran a la quarta convocatoria. A la quarta F d’algun actual secundari del PP. O a la tercera A, la de Ayuso, per acompañar les de Adolfo Suárez i Jose Maria Aznar a la galería de la historia.