Qui, jo?

Perquè l’esbarzer en què estem ficats a tots els nivells, no deixa de produir-nos esgarrinxades per tot arreu. I no s’hi val a tancar els ulls o mirar cap un altre costat.

Naturalment, haig de començar parlant de la guerra d’Ucraïna. Una guerra originalment limitada a dos països sobirans, Ucraïna i Rússia, però que tothom sembla entestat en convertir en la tercera guerra mundial.

La primera i més simple interpretació parla pel dret i pel revés de la voracitat de Putin, comparant-la amb la dels tsars russos més expansionistes que, com els emperadors alemanys i austríacs, anaren ocupant, en el seu temps, els territoris veïns per poder fer gran la seva nació/imperi. Però passa de puntetes pel “pacte entre cavallers” que, pel que sembla, varen signar l’aleshores triomfant OTAN i un Pacte de Varsòvia en hores més que baixes, segons el qual s’acceptava recular la frontera entre les dues organitzacions a la de la mare URSS que, agradi o no, incloïa Ucraïna. Un pacte que obria la porta a eixamplar cap a l’est la Unió Europea, en aquell moment rica i poderosa.

Lamentablement, aquell acord que buscava, aparentment, donar estabilitat al mapa polític, ha anat quedant en paper mullat per mor del canvi en la correlació de forces, amb una Europa (sobretot la més nòrdica) depenent energèticament d’una Rússia que molts imaginen amb ganes de revenja i animada d’amagat per l’emergent Xina. I que sembla haver perdut el suport dels Estats Units, novament replegats en ells mateixos i els seus problemes interns.

I ara, a Europa, tothom s’estripa els vestits. Com si -per posar només un exemple- De Gaulle no hagués decidit en el seu moment, crear la seva pròpia “force de frappe” al marge de aquella OTAN que volia aglutinar tot el mon occidental o, dit més clar, anticomunista. Aquell que, recordem, els països no arrenglerats qüestionaven.

Està clar, per tant, que, agradi o no, no són els principis els que manen. Son els resultats, derivats de la pròpia potència o interessos.

Baixem un graó. Comparem l’enrenou que està generant el confirmat pacte de govern entre PP i Vox a la comunitat de Castella i Lleó. Amb insinuacions de lleis més que qüestionables sobre la regulació de l’emigració i el control de les minories socials. I constatem com alcen el crit aquells que durant aquests darrers anys ha tolerat, dins de la Unió Europea, que la Polònia de Morawiecki i l’Hongria de Orban dictessin lleis vergonyants contra el col·lectiu LGTBI o la llibertat d’expressió, reduint els mitjans de comunicació a vehicles propagandístics dels respectius governs mentre la UE, de cara a la galeria, insinuava acords majoritaris per foragitar les dues nacions o, com a mínim, castigar-les a un ostracisme que mai es feu ni es farà realitat.

I enfront aquesta realitat, quan el president del Partit Popular europeu es permet renyar “enèrgicament” al PP espanyol per aquest pacte, no puc deixar d’ensumar una sessió de maquillatge d’urgència destinat a les xarxes socials i altres instàncies “de debat obert”.

Però si aterrem a casa nostra, el panorama no sembla massa diferent. Les nostres divergències internes, que arriben a imaginar un suposat “govern a l’ombra” o “a l’exili” a partir d’un “Consell per la República” teòricament independent dels partits, no ens haurien de fer oblidar aquella coalició de partits que, amb les sigles “Junts pel Sí”, va concórrer -i segons ells guanyar- les eleccions al Parlament Català del 2015. Amb un número 4 a la llista -Artur Mas- destinat a ser president però que passà la pilota a Carles Puigdemont. Una coalició que perseguia la pura i dura independència de Catalunya a la qual, curiosament, cap dels bocins resultants de la posterior explosió -que jo sàpiga- ha renunciat.

Si en aquell moment fou possible la unitat, que l’impedeix avui? Si ara rebutgem el populisme de dretes amb tocs feixistes, perquè li vàrem donar espai a Marine Le Pen? Si defensàvem i defensem els drets dels pobles d’arreu, perquè som tan gasius a l’hora de defensar els dels nostres propis pobles?

Compte, camineu amb prudència. El terra està mullat i acabat de fregar per rentar-ne les taques.