Paradisos perduts?

De Paolo Cognetti (Milà, 1978), en català ja en podíem llegir tres obres: El noi silvestre, Nova York és una finestra sense cortines i Les vuit muntanyes. Navona ens n’ofereix una altra, Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia, també en la línia d’apropament a la muntanya, a la natura i en definitiva a un mateix. Com en obres anteriors, Cognetti no s’està d’esmentar els seus referents  (Henry David Thoreau, Rigoni Stern...), però en aquesta obra diria que va una mica més enllà, ja que la seva aventura, el seu viatge físic i espiritual, o interior com us estimeu més, durant un més llarg per l’Himàlaia, segueix en bona part les petjades de Peter Matthiessen i més concretament de la seva obra El lleopard de les neus (1978/ 2005 en català), que li fa de guia, de referent reflexiu, d’esperó, que rellegeix durant el viatge i ens n’ofereix fragments, sempre relacionats amb la seva situació personal, sigui física, pel lloc en què es troba, sigui espiritual, per les vivències interiors, els estats d’ànims...  Cognetti deixa clar des de bon començament que, al cap de quaranta anys del viatge de Matthiessen, ell, que acaba de fer els quaranta anys, emprèn la mateixa ruta, la llarga caminada a través del Dolpo, una regió recòndita del Nepal, de cultura tibetana, on encara perdura una concepció del món i de la vida que al Tibet està sent substituïda a marxes forçades per la Xina. Encara en podrà gaudir, però és conscient que, com als seus Alps d’adopció (hi trobem algunes comparacions interessants, sobretot relacionades amb un dels seus amics i company de viatge, el Remigio), aquestes formes ancestrals de vida tenen els dies comptats, com ja havia anunciat Matthiessen al seu llibre quaranta anys enrere.

L’obra, doncs, és el quadern d’aquest llarg viatge, amb apunts pictòrics inclosos, escrit amb una prosa rica, amb descripcions breus i precises, amb reflexions que gairebé semblen aforismes, com per exemple el rebuig de les fronteres (p. 91-92), “la nostàlgia dels llibres acabats” (p. 92) o la importància i el valor de caminar (p. 111-114) sense necessitat de fer el cim, com apunta el títol. La riquesa de la prosa la trobem tant en alguns recursos literaris que utilitza,com en la poeticitat d’alguns fragments, com aquest protagonitzat pel vent, precedit d’uns tocs d’humor que el fan més proper si cap: “Inspirat en l’escena, vaig pensar que al reialme del vent, aquelles teles descolorides i esparracades tenien l’objectiu de venerar-lo. El vent no es veuria si no hi hagués res que voleiés: les banderes fan visible l’invisible.” (p. 76). De recursos permeteu-me d’esmentar-ne dos que m’han semblat d’allò més encertats: les comparacions, com aquesta en què expressa el seu cansament i la dificultat per adaptar-se a l’alçada: “pujava els peus com si fossin dues pedres lligades als turmells, uns peus d’una altra persona.” (p. 102); i una mena de leitmotiv que recorre l’obra, com ja recorria la de Matthiessen: el lleopard de les neus, que Cognetti, com li va passar a l’estatunidenc, va tenir a tocar, però mai no va poder veure: “I allà dalt, en algun lloc, hi havia el lleopard de les neus, per recordar-me que no tot el que existeix és visible als ulls, no tot és comprensible (...) «I en aquest no veure-hi estic content», escrivia en Peter.” (p. 122). Una obra més que recomanable, i no només per als amants de la literatura de muntanya.

Títol: Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia
Autor: Paolo Cognetti
Traductor: Xavier Valls i Guinovart
Editorial: Navona
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2019
Nombre de pàg.: 131

Pere Martí i Bertran