En memòria de Sylvia Plath

El somrís trist de Sylvia Plath és un homenatge a la poeta malaguanyada, i és que la biografia de Sylvia Plath, nascuda a Boston l’any 1932, està marcada pel seu suïcidi quan només tenia 31 anys. L’11 de febrer de 1963 va posar fi a la seva vida a la casa londinenca on havia viscut el poeta W.B. Yeats. Famosa pels seus poemes, Plath va escriure també una novel·la, La campana de vidre (1962), que no va tenir el ressò que l’autora esperava. En el moment d’escriure aquesta novel·la estava a punt de separar-se del seu marit, el poeta anglès Ted Hughes, que durant molts anys va mantenir un gran mutisme sobre el final de l’esposa. Van estar casats sis anys i van tenir dos fills. A la mort de la Sylvia es va emportar els fills a la casa de Devon, on Hughes va morir l’any 1998. Els infants ja hi havien viscut de petits: «No sabia què dir-los sobre les circumstàncies de la mort de la seva mare, de manera que vaig guardar silenci».

A vegades, quan Ted Hughes feia una lectura pública de la seva poesia hi havia manifestacions feministes que mostraven pancartes amb el rètol «assassí». S’ha donat la culpa de la mort de Sylvia Plath al marit infidel. El motiu de la separació de la parella va ser, en efecte, la infidelitat, un fet tràgic per a la Sylvia, una dona d’emotivitat molt fràgil, vulnerable. De jove ja havia fet un intent de suïcidi: l’estiu de 1953 va prendre una quantitat enorme de píndoles somníferes després d’amagar-se al soterrani de la casa familiar, on la van trobar. Després d’aquest episodi van sotmetre la futura poeta a un tractament amb electroxoc en un hospital psiquiàtric descrit a la novel·la La campana de vidre. «Tot això va deixar estampat a la seva ment un llegat perillós que va ser l’arrel de tot el que va venir», va dir Hughes en una de les poques entrevistes que va donar a la premsa.

Però la parella havien sigut feliços, s’havien casat a Londres, a la petita església de Saint-George el dia 16 de juny de 1956: «Jo portava la meva vella jaqueta de pana negra i ella un vestit de punt rosa». Van fer una llarga lluna de mel a Espanya, a Benidorm: «Així eren els dies a Benidorm,/ com una il·lusió de mar encalmat,/ de fèrtils terres de conreu/ i vinyes a les fondalades.// Sobre els llençols, en hores lentes i càlides,/ els cossos recuperaven la humitat del mar,/ els dies idíl·lics segellats en la pell bruna», escriu José Luis García Herrera en un dels poemes que integren aquest memorial poètic dedicat a Sylvia Plath.

«Dins de cada creador hi ha una història oculta, però no sempre pot desxifrar-la i revelar-la», havia dit Ted Hughes, si bé, segons creia, tant els poemes com la novel·la de Sylvia Plath expliquen la mateixa història: «L’amor edípic envers el seu pare i la complexa relació amb la seva mare (...) una criatura al nu [desemparada] és al fons de tot això».

L’escriptura com a vocació i també com a taula de salvació en aquella casa de Fitzroy Road, on Sylvia Plath escrivia en les hores petites: «Però ets feliç/ quan despertes de matinada, esperonada/ per una força treta de la ràbia/ que controles amb els versos llançats com pedres,/ com punyals que fereixen/ alhora que curen misèries passades». Fins que un dolor espiritual insuportable la va prendre i aquella mort terrible encara toca el cor i motiva la delicada escriptura dels vint-i-cinc versos –estances de la tràgica biografia de la poeta-, que componen el memorial El somrís trist de Sylvia Plath, de José García Herrera.