El desgavell sahrauí

Les imatges televisives del rei alauita Mohamed VI, deixant-se besar la mà pels assistents a una recepció mentre s’anunciava el canvi de posició del govern espanyol en relació del futur de l’antic Sàhara Occidental i, per tant, l’abandó del suport a les tesi de la ONU sobre l’autodeterminació d’aquella regió ex-espanyola, certificaven aquesta rendició. I de retruc, el tarannà erràtic i supeditat a aneu a saber quins interessos, del nostres governs.

Perquè, si un conflicte -que ja fa 47 anys que dura- ho evidencia, és el de la descolonització dels que un dia foren darrers restes d’un imperi que no vàrem saber ni poder gestionar.

Potser cal recordar que tot va començar amb la resolució 2711 de la ONU de l’any 1970 que aprovava un referèndum d’autodeterminació del Sàhara al que Espanya es va negar fins 1974 quan, empesa per la fundació i actuació del Front Polisari el 1973, la situació esdevingué insostenible.

Un referèndum, anunciat pel 1975, que degut a l’absència d’un cens poblacional fiable i l’oposició de Marroc a la consulta, acabà amb la ONU demanant a Espanya el seu ajornament al mateix temps que Hassan II ampliava el conflicte a les ciutats de Ceuta i Melilla, buscant apagar així les crítiques al seu govern que havien provocat ja dos cops d’estat militars contra ell.

Fou aquest clima el que dugué al monarca a convocar, el 28 d’abril de 1975, la dita Marxa Verda que, tot i la crida la l’ONU del 22 d’octubre a evitar accions unilaterals i a col·laborar amb el secretari general de l’organisme, es feu realitat.

El 6 de novembre, 50000 civils acampats en territori marroquí, protegits per 25000 soldats, entraven en el Sàhara mentre les forces espanyoles reculaven uns quants quilòmetres i establien una franja minada per aturar la marxa. Finalment, el dia 9 i després que el ministre espanyol Antonio Carro viatgés a Agadir per negociar amb el rei alauita, Joan Carles de Borbó (aleshores cap d’estat en funcions per la malaltia de Franco) signava l’acord tripartit de Madrid entre Espanya, Marroc i Mauritània que reiterava la voluntat de posar fi a les nostres responsabilitats de potència administradora tot creant un organisme amb participació de Marroc, Mauritània i la Djema’a sahrauí que gestionaria el territori abans del 28-II-1976.

Però Espanya encara havia de rebre una darrera bufetada que demostrava la seva manca de criteri i el desgavell que regnava a la regió. Desprès de l’aprovació de la resolució 3458B sobre autodeterminació per part de la ONU -i amb el vot favorable de Marroc Mauritània i Espanya- el Marroc notificava una reunió del 26 de febrer de la Djema’a en que aprovava la seva reincorporació a Marroc i Mauritània i permetia al Marroc ocupar part del territori colonial (el de Mauritània quedava pendent i amb el Polisari declarant-hi la guerra de guerrilles) mentre Espanya marxava amb la cua entre cames. Però amb l’estigma internacional de seguir essent la potència administradora del Sàhara occidental, com certifica la manca de validesa de l’acord tripartit de Madrid decretada per l’ONU que, agradi o no, invalida l’ocupació pel Marroc de part del Sahara.

Avui, 47 anys més tard, el nostre govern ha manifestat oficialment el seu recolzament a la postura de Rabat -expressat en una carta de Pedro Sánchez a Mohamed VI filtrada des de Rabat- d’oferir a la regió una proposta d’autonomia similar a la que varen assolir en aquells dies de la dita transició democràtica, algunes regions espanyoles, tot dient que li sembla la base més seriosa, realista i creïble de solució del conflicte que encara viu una regió on el Front Polisari segueix reclamant aquell dret a la independència dels pobles que la ONU, teòricament, defensa.

Si això no és un desgavell, que algú ens ho expliqui. Però que no sigui un polític, si-us-plau.