Així, ni parlar-ne: Sorpresa i indignació

En relación con el Sáhara Occidental, desde el PSOE seguiremos defendiendo todos los esfuerzos para encontrar una solución entre las partes en el marco de las negociaciones dirigidas por la ONU, las resoluciones del Consejo de Seguridad de la ONU y los principios de la Carta de las Naciones Unidas. En el PSOE estamos comprometidos con una solución política que respete la legalidad internacional. (Resolució del Congrés del PSOE 2021)

I no han passat ni dos anys i es produeix un gir de 180º en la política relativa al Sàhara.

Sorpresa i estupefacció per la manera com s’ha produït aquest canvi radical de la política espanyola respecte al contenciós entre el Marroc i la República Democràtica del Sàhara.

Un tema tant important salta a la llum pública perquè el govern del Marroc fa pública una carta de Pedro Sánchez al Rei Mohammed VI en que li explicita que veu bé la política marroquina per una autonomia sobre el territori dels sahrauís.

Formalment això és una presa de pèl que una mesura tant important en matèria de política exterior la publicita un altre país, és inversemblant, vaja, una actuació maldestra i despectiva cap a la ciutadania de l’estat espanyol. Segons  el que diuen a Rabat Sánchez avala el projecte d’autonomia oferta pel Marroc  el Sàhara Occidental dient que és “la base más seria, realista y creíble para la resolución del contencioso”.

Superats fa temps i ignorants com som en això de la política internacional, desconeixedors dels interessos ocults de determinades accions de geopolítica veiem canvis radicals en la política exterior de diversos països. Amb la guerra d’Ucraïna hem vist com el nou canceller alemany en una declaració de govern històrica al Bundestag, anunciava que el seu govern augmentarà de forma massiva el pressupost de l’exèrcit alemany i ha confirmat que autoritzarà la venda d’armes, gir de 180 graus, però no per això no deixem de sentir-nos disgustats, emprenyats i cabrejats -així de primària ha estat la reacció- davant la decisió de Pedro Sánchez de fer un gir sorprenent amb la seva política i capteniment respecte a la situació de la República Sahrauí. I ben segur que hi ha hagut pressions fortes per part de la Unió Europea que de cap manera volia tenir dos fronts de conflicte obert, per una banda el cruent i cada cop més  bèstia d’Ucraïna, i per altra banda la pressió del sàtrapa i sagaç Mohamed que  a la que veu la possibilitat fa obrir els passos fronterers i envia cap a Ceuta i Melilla quantitats ingents de persones que intenten tocar terra europea sense cap mena de concert creant una certa confusió. Això en part també l’UE ho hauria de resoldre per la via de la legalització ordenada però ràpida.

És una certesa política que no pots tenir dues guerres a l‘hora i la UE això ho sap i no és aliena la visita de Úrsula von der Leyen a la decisió del govern espanyol ni la rapidesa en que ha reaccionat Brussel·les beneint la posició  espanyola: “El que puc dir sobre la posició d'Espanya és que la UE saluda qualsevol evolució positiva entre els seus Estats membres i el Marroc en les seves relacions bilaterals, que només pot ser beneficiosa per a la posada en pràctica de l'associació euro marroquina en la seva totalitat", ha dit la portaveu d'Exteriors de l'Executiu comunitari, Nabila Massrali.

I el posicionament d’EEUU amb la declaració contundent de Trump proclamant que Marroc és aliat i que té el seu suport en el contenciós saharià, posició i no matisada per Biden tampoc ajuda a mantenir la històrica posició d‘una certa neutralitat espanyola i amb la voluntat sempre manifestada de respectar el mandat de l’ONU de la realització d’un referèndum d’autodeterminació.

La història d’Espanya respecte al Sàhara és un continu defugir la responsabilitat que té. Si recordem l'anomenada “marxa verda” amb la tàcita acceptació dels EEUU i França, venuda com una suposada reacció popular per ocupar els territoris del Sàhara però en realitat llançada pel llavors rei Hassan II amb el beneplàcits implícit des EEUU (evitar la influencia d’Algèria) va portar a que els espanyols es retiressin de manera vergonyant en contra del que havien dit. Possiblement només per la força es podia aturar aquella marxa i en una situació complicada a l’interior d’Espanya (el dictador  ja agonitzava) van fer una retirada poc honorable deixant els sahrauís (amb DNI espanyol, i  pobladors d’una província a la seva sort i amb d’un Rei més aviat sanguinari) amb el cul a l’aire. Quan Espanya es va retirar definitivament, el febrer de 1976, no va tenir lloc cap procés de descolonització. El Polisario va declarar la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD. Marroc va ocupar militarment -amb el beneplàcit i una certa ajuda material dels EUA i de França altre cop- el 80% del territori, proclamant unilateralment la seva sobirania. Les Nacions Unides no va reconèixer la transferència de l'administració espanyola, ni menys encara la sobirania del Marroc sobre el Sàhara, que mai ha sortit de la llista de territoris no autònoms pendents de descolonització (actualment són 17), que manté el seu Comitè de Descolonització.

Amb la feina incomplerta i sense cap mena d’intenció de mantenir el compromís de tota força colonitzadora sobre el territori colonitzat de fer el referèndum d’autodeterminació Sánchez es desempallega d’un problema i en crea un altre clar amb Algèria, país que no acabarà trencant segur els seus interessos econòmics que són tant alts que protestarà però seguirà venent gas, com segueix fent Rússia a Alemanya, però Sánchez perd credibilitat pel fons de la qüestió, encara que es digui que no es canvia de posició, però sobretot per les formes.

Quan una decisió no es entesa -i aquesta no s’entén gaire- malgrat vagin sortint en processó ministres, ex ministres ex presidents i qui calgui donant la versió oficial difícilment és acceptada per l’opinió pública.  

Però és que a més i ha uns vincles emocionals i solidaris amb el poble Sahrauí, són molts els pobles i ciutats, Vilanova inclosa, que des de fa anys que mantenen accions solidaris i vincles d’amistat amb les comunitats de refugiats. Bona gent que treballa de manera entusiasta, altruista i solidària perquè les nenes i nens del poble sahrauí puguin tenir almenys per uns dies una confortabilitat i unes atencions socials i sanitàries que la guerra, ara estancada, no els permet tenir. Parlen de que avui ja hi ha una generació que ha gaudit de la solidaritat i de les esperances de que algun dia podrien retornar com ciutadans de ple dret d’una República Democràtica.

Què els hi hauran d’explicar ara? Què són penyora i moneda de canvi per evitar que el sàtrapa marroquí no toqui els nassos amb Ceuta i Melilla llençant els immigrants contra les fronteres?

Hauran d’explicar als nois sahrauís que una decisió els trenca les seves esperances i els condemna a seguir lluitat contra el Marroc per fer complir les resolucions de l’ONU pel que fa els processos de descolonització.

Ni el fons ni els formes no han estat les adequades en un afer que requereix molta més informació, molta més finezza, moltes més diplomàcies i molta més humanitat. Abandonar a la seva sort a una població que encara malda pel seu anhel d’independència no sembla de rebut i menys ara que blasmem, i amb tota la raó, de l’entrada de Putin a Ucraïna.

Sobretot, a més, perquè s’acaba veient dissortadament que el xantatge polític segueix donant resultats.

Quina pena i quin fàstic tot plegat.