Pedres a la sabata

Tothom acusa al govern de Pedro Sánchez d’anar tentinejant en el camí cap a les encara teòricament llunyanes eleccions generals, amb el via-crucis de les diverses autonòmiques i la travessa del desert de les municipals. És normal quan hom porta pedres a les sabates que li fan veure la padrina cada cop que recolza el cos en un dels peus. I Sánchez, li agradi o no, necessita els dos peus per caminar.

L’arribada de Feijoo al PP, amb les seves propostes de conciliació i eficàcia, podria haver-li significat un alleujament del peu dret, però la simultània pujada en expectatives electorals de Vox ha esvaït les possibilitats -vista la situació de guerra interna a Catalunya- d’un bipartidisme més o menys plàcid que es recolzés en les autonomies “possibilistes”. Que tornés a la situació de fa uns anys, vaja.

Però Vox, amb les expectatives electorals que li dona el CIS, permet als més dretans (de Vox i d’arreu) somniar en un altre escenari, empesos pel ascens de Marine Le Pen que aquest diumenge fa el seu particular “caixa o faixa” a França. Un escenari que empeny al PP cap a la dreta i deixa al PSOE coix d’una cama.

I clar, aquesta altra cama, l’esquerra, tampoc és que estigui en el seu millor moment. Els estira i arronsa en el si del govern son continus i les desavinences resoltes a cops de declaració i contradeclaració no son la millor arma per reforçar un govern multicolor que no passa per les seves millors hores.  Encara que, conscients de la seva precarietat, la successora de Pablo Iglesias, Yolanda Diaz, i la cúpula de Podemos semblen haver posat en marxa, com Feijóo amb Sánchez i també amb tensions internes, un tímid acostament al fill pròdig, Iñigo Errejón, que en el seu moment va abandonar la casa del pare en busca de nous aires que no sembla que li hagin provat gaire. Una maniobra que, volent ser un cataplasma alleugeridor de les molèsties al peu esquerra, pot acabar essent causa d’un galindó que faci encara més difícil recolzar-se en ell. Pablo Iglesias, reconeixent que potser es va equivocar nomenant Yolanda Diaz com a successora podria perfectament anar en aquest sentit.

Per sort, tornem al peu dret, Feijóo no sembla gens seduït per l’idea d’acostar-se a Vox, segurament sabedor de l’afany de protagonisme creixent que batega al cor dels seguidors i simpatitzants d’Abascal. Un protagonisme involucionista que el dit “govern” del Consell per la República recentment creat i que presideix Carles Puigdemont, segur que encara atiarà més.

I, mentre tot això va seguint el seu camí, els dos protagonistes de tot plegat, Pedro Sánchez i Alberto Nuñez Feijóo segueixen amb el seu piloteig inicial, com uns jugadors de tenis abans de la final del màster. Posant-se a prova però sense mostrar el joc. Fent-se propostes que l’altre intenta contrarestar demanant contrapartides. Tot per l’audiència mentre esperen el moment del confrontament definitiu, probablement a la tornada de vacances, que el descans és sagrat i no hi ha res que, mentre s’aprèn a caminar amb pedres a la sabata, pugui esperar tant com una reforma.

Perquè convé recordar que Feijóo i el PP també tenen les seves pedres a la sabata. Per exemple la tercera pedra/sentència de la Gurtel que demostra que allò no era una pedra sinó un grapat de grava del que ara es van destriant les pedres. O el previsible rebot de Diaz Ayuso que, tot i la mordassa que pot suposar el cas del seu germà amb les mascaretes a la comunitat de Madrid, no sembla de les que, com Álvarez de Toledo o el mateix Casado, optin per callar i passar al segon pla.

Però clar, hi ha qui pensa que dos coixos ben ensenyats, recolzant-se mútuament i coordinant els seus moviments, poden arribar a caminar correctament. Esperem que no sigui aquest el cas. Perquè crec recordar que un rei o reina espanyol que coixejava lleugerament va acabar posant de moda el seu estil de caminar entre allò que en deien “la corte”.